La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Espanya i Rússia tenen les històries més tràgiques d’Europa”
Olga Merino Escriptora, publica ‘Cinco inviernos’
Olga Merino (Barcelona, 1965) viu “horroritzada i atordida” els esdeveniments a Ucraïna. L’autora de novel·les com Espuelas de papel (2004) o La forastera (2020) va ser abans una destacada periodista i justament el seu últim llibre, Cinco inviernos (Alfaguara), és una crònica, en forma de diari, dels cinc anys que va passar a la capital russa, de 1992 a 1997, narrant en directe la desintegració de l’URSS i de l’Homo sovieticus.
Dietari, novel·la d’iniciació, exploració de la literatura del país i de l’ànima de la seva gent, narra, a més, la seva cobertura de la guerra de Txetxènia o de les conseqüències de l’accident nuclear de Txernòbil.
Com viu les notícies de la guerra?
Estic en xoc. Ni en el pitjor dels meus malsons esperava que es consumés una invasió, vaig pensar que es quedaria en escaramusses a la regió del Donbass. No tinc paraules. M’estimo Rússia amb totes les meves forces, però és un amor que Putin ens posa cada vegada més i més difícil. Tot això es va gestar fa trenta anys, quan vam perdre l’oportunitat de fer d’Europa un lloc lliure d’aliances militars, desnuclearitzat. El més raonable hauria estat la finlandització d’Ucraïna. No podem justificar Rússia, de cap manera, l’agressió de Putin és horrible, però això no treu que Occident ha desatès el sentiment d’humiliació russa durant molts anys. L’Aliança Atlàntica ha anat ampliant-se cap a l’est sense parar. Hi ha molts interessos del complex militar-industrial, del de Rússia però també del dels Estats Units. Com sempre, perdran els pobres ucraïnesos. I Europa no hi pinta res.
Quin percentatge hi ha de les seves notes reals a les llibretes russes de l’època?
Bastant, un 80%, calculo. A mesura les anava llegint, hi ficava cullerada o farcia les meves lectures de literatura russa que hi encaixava.
La precarietat és un concepte que acompanya la narradora tot el llibre, no només laboral. Hi ha una fragilitat que ho envaeix tot.
Espero que no soni queixós. Van ser els anys més feliços de la meva vida, es van ajuntar un moment històric excepcional i la flor de la joventut.
També és la història de com es converteix en escriptora.
Vaig tornar a Barcelona amb una novel·la a la maleta, Cenizas rojas,
que em va rebutjar Anagrama, en part crec que perquè hi havia molt poques copisteries a Rússia, no vaig tenir temps de revisar el manuscrit, en l’enquadernació hi havia pàgines trastocades...
Narra l’ambient tradicionalment viril entre corresponsals, una mica a l’estil Maruja Torres. Les condicions són tan dures que tenir algú que et comprèn i parla el teu idioma crea una mena de família entre els que som allà, relacions molt intenses. Moltes reunions eren a casa de Rafael Poch, el corresponsal de La Vanguardia, perquè no hi havia llocs de lleure on poder socialitzar, molt pocs bars i discoteques, que just començaven llavors.
Indaga en el que se sol dir l’ànima eslava.
És una construcció cultural, una mentida que ens agrada, sobretot per la seva gran literatura. Sense pontificar, basant-me en coses que he vist, destaco la gran capacitat de resistència com a poble. Espanya i Rússia estan molt unides, són els dos països d’Europa amb la història més tràgica, són molt passionals, el Quixot podria ser rus. La revolució d’octubre va ser una gran quixotada, intentar construir el paradís del proletariat a la terra. M’interessa la seva nostàlgia i la profunda escissió entre eslavòfils i occidentalistes, no són ni plenament asiàtics ni europeus.
Veu trets i bombes a la guerra, però l’escena més forta és quan la dona que neteja a casa seva li roba galetes perquè li costa de subsistir. Una distopia.
Jo no havia vist mai un cadàver fins que vaig arribar a Rússia. També veig un pobre home a la fruiteria que intenta comprar una mandarina amb el seu únic bitllet de cent rubles. La botiguera li pesa les fruites una per una i cap no fa el pes, de manera que se’n va amb les mans buides, capcot. Hi ha tragèdies personals brutals. L’esperança de vida dels homes va caure de 65 a 54 anys, amb un alcoholisme galopant.
Però vostè no hi va caure.
De beure bevíem, l’hi asseguro. Hi ha tres espècies que no poden sobreviure a Rússia: els vegetarians (escasseja el verd), els abstemis i les dones.
Bona part del llibre són comentaris literaris. Reivindica, per exemple, Xalàmov davant Solzenitsin.
Solzenitsin és un plom, el seu llibre sembla un atestat policial, el de Xalàmov és pura vida, es nota que hi va ser. Solzenitsin va tenir un desterrament molt més còmode i curt que ell.
Un altre tema és la pobresa.
Espanya i Rússia han generat molta pobresa, i les seves literatures han mostrat la dignitat dels que no tenen diners. Tolstoi, Dostoievski, Delibes... ens mostren la saviesa dels pobres. A Espanya són més murris, com el Lazarillo, i els russos són més místics i espirituals. Però és que, en qualsevol lloc, es posen a parlar de Déu o de la natura divina, això sorprèn molt. ●