No sense la meva vagina

Courbet va pintar l’impintable per a la puritana societat vuitcentista, un primer pla del sexe femení. Fa més de 150 anys, i la polèmica que va encendre encara crema gràcies a unes xarxes socials censuradores amb uns algoritmes que no distingeixen entre art i pornografia. L’Acadèmia de Belles Arts de França acaba de reaccionar, i ha denunciat en un comunicat aquesta “situació grotesca” que també afecta altres obres, des de la prehistòrica Venus de Willendorf fins a la icònica La llibertat guiant el poble, de Delacroix, perquè mostra un pit, aquest que reivindica Rigoberta Bandini a la ja cèlebre cançó Ay, mamá. Museus vienesos van contraatacar fa uns quants mesos penjant les seves obres censurades a la plataforma de continguts per a adults OnlyFans.

Sens dubte, la tela de Courbet destil·la erotisme. L’última investigació sobre l’obra, publicada el 2018, va resoldre que el realista francès la va pintar per encàrrec d’un diplomàtic turc disposat a admirar sempre que volgués l’entrecuix de la seva amant, una ballarina de l’Òpera de París. Però l’art ja ho té, això: ens en podem apropiar. I si el quadre és un reflex del patriarcat de la seva època, també ens pot servir per normalitzar el cos de la dona. Ni més ni menys que l’origen del món. I reivindicar tot el seu poder sense rubor ni recança.

Mentre Courbet ens obre tot un món, l’obra que aquest any ha centrat la polèmica a Arco ens el tanca. La dona empoderada que denuncia abusos i s’enorgulleix per fi del seu sexe de manera desacomplexada xoca amb la que hi

Mentre Courbet ens obre tot un món, l’obra que aquest any ha centrat la polèmica a Arco el tanca

vol renunciar responent a nous gèneres i sexualitats traçades amb bisturí. La peruana Wynnie Mynerva ha cridat l’atenció amb Cerrar para abrir, una instal·lació en què mostra l’operació a què es va sotmetre per tancar-se la vagina, que va reduir en tres quartes parts. Al documental, monòton i explícit, s’hi veu el procés de sutura a què es va sotmetre l’artista, nascuda el 1993.

Per a ella, que es considera no binària, aquesta clausura vaginal és un acte d’alliberament i de llibertat cap a altres sexualitats. Mynerva ha explicat als mitjans aquests dies de fira a Ifema que la intervenció quirúrgica va ser dolorosa però se sent feliç perquè a través de l’art ha aconseguit fer realitat els seus desitjos. Això sempre és motiu de celebració. Vestida amb peces kitsch eròtiques que potencien corbes i pits, defensa que no renuncia al seu aspecte femení. En canvi, ha manifestat davant els periodistes que no se sent identificada amb la dona de la societat actual, amb una figura que desprèn fragilitat i pateix manipulació o violència. També rebutja que se la utilitzi com a eina per a la procreació. És una manera peculiar de lluitar contra la misogínia: renunciar a la dona en lloc de lluitar per ella. Però l’important és que se senti realitzada i que totes les dones aconsegueixin, al cap i a la fi, la sobirania de les seves vagines.