La Vanguardia (Català-1ª edició)
Què us ha fet la lectura?
Quan una cadena pública elimina els seus tres programes insígnia, la cosa és greu. Tant com que algú de la talla d’Emili Manzano es veiés obligat a tornar a Mallorca perquè a Barcelona no trobava feina d’allò en què té anys d’experiència: el periodisme cultural. Els espais Àrtic, La cartellera i La família barris –com en el seu moment Saló de lectura– han estat un exemple de la millor televisió, feta amb quatre duros, dedicació, personalitat i professionalitat. Tot i ser la marca de la casa, Betevé els elimina sense donar-los temps ni per acomiadar-se, i deixa a l’atur dotze companys i uns quants col·laboradors.
A les xarxes, la indignació popular en culpa la direcció de la cadena, el consell assessor i l’Ajuntament. I la veritat és que aquest no seria el tracte que mereix una feina ben feta, orientada a donar veu a la gent de la ciutat, artistes i anònims. Menys quan feien un servei públic interessant (interessant és allò que captiva l’atenció i aporta informació útil i perdurable, que fa impacte). Els directius asseguren que ara els espais culturals seran transversals. Es va dir el mateix a TV3, on Quan arribin els marcians i Tot el temps del món s’emeten a hores intempestives, cosa que dona a entendre que no interessen (i, si tenen poca audiència, hi haurà excusa per llevar-los).
Un amic m’escriu: “Al final caurem tots. Cada dia veig més clar que el futur és en una altra banda. Fa temps que penso a retirar-me i dedicar-me a una altra cosa” (ell especifica a quina). El periodisme cultural i social no és una professió de risc com el periodisme de guerra. Però està en risc: està tan menyspreat, es transmet tant la idea que és prescindible, que ve de gust deixar-lo. Passa amb la cultura com amb l’agricultura: els qui cultiven (la terra o l’esperit) són els qui fan més feina i els pitjor tractats. Després, quan Carla Simón guanya l’Ós d’Or amb la pel·lícula en català Alcarràs, tothom es penja medalles. Però caldria afegir-hi un “malgrat tot”. S’estranyen que Màlaga o València prenguin el relleu de Barcelona, i que el Primavera Sound posi un peu a Madrid. Ja hi va haver un exili cultural fa una dècada (molts amics meus ara viuen a París, Lima, Londres o Berlín, on hi ha més moviment i possibilitats). El desgast és continu. “Què us ha fet la cultura?”, preguntaries.
En contra del desmantellament dels serveis públics, dels acomiadaments a Betevé i de l’eliminació d’aquests programes, dijous hi va haver una manifestació a la plaça Sant Jaume que coincidí amb un munt d’actes: José Enrique Ruiz-Domènec parlava d’El somni d’Ulisses (Rosa dels Vents/Taurus) amb Andreu Jaume a la +Bernat, David Ruiz presentava Irse (Elba) al Cotton House, Leticia Feduchi inaugurava l’exposició
Sol a la Sala Parés i Agus Morales presentava Ya no somos amigos (Temas de Hoy) a La Central del Raval, acompanyat de Marta Orriols. Feia anys que l’autor donava voltes a aquesta novel·la sobre l’amistat. Una amistat que es reflectí en el ple absolut d’assistents, entre els quals em semblà veure Xavier Aldekoa amb la seva família, i Laura Ferrero, tothom amb mascareta.
La gentada a la plaça Sant Jaume també va ser espectacular. Hi hagué uns primers minuts de desconcert, perquè es barrejaren la concentració en protesta per les decisions de Betevé i una altra contra la invasió d’Ucraïna que Putin havia iniciat de matinada. Llavors sonaren uns petards, i ningú sabia si era per transmetre el terror dels bombardejos o perquè havia començat el carnaval. Després quedaren només els de la mani de Betevé. I continuaven essent tants que s’esgotaren els adhesius reivindicatius. Es llegí un manifest. Els treballadors diuen que estan en xoc. Als que continuen en plantilla, però s’han quedat sense programa, encara no els han comunicat on els reubicaran ni què faran a partir d’ara.
Les guerres són impensables fins que esclaten. Unes hores abans de la invasió d’Ucraïna, dimecres es presentà a la Casa Capell la nova Navona, en un acte a l’altura dels grans saraus editorials prepandèmics (tot i que amb mascareta i sense canapès). Copa de cava de benvinguda, barres amb vi i cervesa. Estil ted-talk, pantalla de fons i molt dinàmic, amb la intervenció d’alguns autors, Ernest Folch anunciava un extens catàleg –la idea és publicar una seixantena de títols cada any, bon disseny i molt vendibles– que compta amb noms des de Sylvia Plath fins a Pablo Iglesias.
A primera fila hi havia els socis capitalistes del segell: l’administrador de Mediapro, Jaume Roures, i Tatxo Benet, propietari de l’Ona. També hi havia el conseller Roger Torrent i el tinent d’alcalde Jordi Martí, així com la sinòloga Dolors Folch, mare de n’Ernest, a qui ell dedicà unes paraules d’agraïment abans d’acabar recordant emocionat el seu pare, l’editor Xavier Folch, que morí el juny passat. Bona part del públic hagué de quedar-se dret. Hi havia infinitat de llibreters (alguns esperaven que la vaga de FGC no els afectàs de tornada a casa), agents literàries, editors. I periodistes culturals. Vaig sopar amb un director general, un llibreter, una editora, una agent i una traductora. Riguérem molt, però no revelaré el contingut del que xerràrem. A les onze ens feren fora perquè tancaven el celler. La cultura de la nit també desapareix. ●
Feia anys que Agus Morales donava voltes a aquesta novel·la sobre l’amistat