Fixar i dividir

Es tracta d’un futbolista molt professional, molt autoexigent. Me n’he trobat pocs, amb aquesta autoexigència. És molt crític amb ell mateix, i això fa que millori. És molt humil, molt treballador. Està entenent el que volem que faci: quan hi ha superioritat, la línia de tres, dividir… És un dels jugadors que millor fixa i divideix. Té potencial i, a més, arriba a l’àrea, té gol, capacitat d’arribar des de la segona línia, està entenent quin és l’home lliure al migcamp, el que salta i el que queda lliure, i això no ho entenia. És per això que veiem un futbolista amb una millora important”. Aquest és el raonament que va desplegar Xavi Hernández, dijous, a la roda de premsa després de la victòria contra el Nàpols, sobre el gran moment de forma de Frenkie de Jong. Diumenge havia fet una cosa semblant, estenent-se en elogis cap a Pedri: “És un jugador superlatiu, el que fa, com es gira, el control de l’espaitemps. Potser és el millor jugador a la seva posició actualment, ja amb dinou anys”. A finals d’octubre, quan Xavi va acceptar el repte de rellevar Ronald Koeman en la direcció del primer equip, ningú dubtava de la seva devoció per Busquets. I no passa partit, des d’aleshores, sense demostrar la confiança que té envers els joveníssims Gavi i Nico. Des de l’arribada del terrassenc, el migcamp del Barcelona torna a lluir de manera evident i això, al Camp Nou, és sinònim de bon joc i, confiem, de resultats a mitjà termini.

Sempre s’ha dit que els migcampistes, pel fet que entren en contacte amb el joc en totes les seves fases, perquè ataquen i defensen, tenen més números per convertir-se després en bons entrenadors. Luis Enrique va rendir a gran nivell en totes les lí

Des de l’arribada de Xavi, el migcamp del Barça torna a lluir, i això, al Camp Nou, és sinònim de bon joc

nies del camp. Guardiola, en canvi, al Barça quasi només hi va jugar a la posició de mig centre defensiu, en la clàssica del 4. De fet és amb ell i abans amb Milla que la posició del 4 va adquirir el caràcter de tret distintiu de l’estil Barça. Xavi Hernández, en canvi, va passar de jugar en aquesta posició durant la seva etapa formativa, i els primers anys al primer equip, a ocupar posicions més avançades. Primer, amb Iñaki Sáez, a les categories inferiors de la selecció espanyola, quan jugaven amb un 4-23-1, i ell hi va començar a fer de mitjapunta. Després, amb Frank Rijkaard, quan va començar a fer d’interior dret. De jugar sempre de cara, com encara fa Busquets, va haver d’aprendre a fer-ho també d’esquena, i amb molt menys temps per decidir. És en aquesta posició que es va convertir en el jugador decisiu que tots recordem. I deu ser per allò que va aprendre com a jugador, en aquella memorable adaptació, que sap com fer brillar els actuals migcampistes del Barça.