El greu error del cap d’Esports

Ados passos de l’estadi Diego Armando Maradona de Nàpols hi ha els Campi Flegrei de Pozzuoli. Quaranta volcans actius entre els quals destaca la Solfatara, lloc on Virgili i després Dant van situar la porta d’entrada a l’infern. Sabem avui que es van equivocar. Perquè, almenys per al Barça, el lloc ha servit per treure el cap al cel altre cop. Quin partidàs. À facc ro cazz!, com diríem per sorprendre’ns en napolità, llengua preciosa que els seus parlants insisteixen a anomenar dialecte.

També s’equivoca –greument, cal dir– Joan Josep Pallàs, que ahir va escriure que el que passa a Napoli es queda a Napoli. No som ningú per contradir-lo. Com és sabut, el cap té sempre i en tot la raó. Però per una vegada cal desitjar ferventment que el seu aforisme sigui més fals que una moneda de tres euros. O en el millor dels casos que només resulti aplicable a les aventures d’aquesta gent de molt menjar i més beure que són els periodistes d’esports quan caminen pel món. Exigim que el que ha passat a Napoli no es quedi allà i succeeixi també a partir d’ara a Barcelona i a tots els estadis que d’aquí a final de temporada ha de visitar l’equip de Xavi.

La humanitat –la part opulenta– es preguntava com seria el món de millor després de la pandèmia. Ens reconciliarem amb la terra perquè ara estem aprenent a viure, deien els

Exigim que el que ha passat a Napoli no es quedi allà i succeeixi a partir d’ara a Barcelona

optimistes. Igual de fotut que sempre, apuntaven els realistes. El fotut tsar de Rússia ha donat la raó als segons, que, paradoxalment, són en realitat els més feliços de la terra perquè saben controlar a la perfecció les expectatives a força de no tenir-ne cap.

Alguns aplicàvem aquest mateix fatalisme al Barça. Era necessari deixar de creure-hi per tornar a creure-hi altra vegada. La desesperança és la terra més fèrtil de l’epifania. I ha succeït. Vam anar a Nàpols convençuts que ens hauríem de conformar amb una senzilla pizza fritta mastegada a peu dret a qualsevol cantonada i hem tornat amb l’estómac sadollat d’exquisideses del millor restaurant de Mergellina. Va operar el miracle que esperàvem. Va liquar la sang de San Genaro. Només que aquesta vegada el sant, en lloc d’anticipar un any de béns per als napolitans, s’ha limitat a prologar el renaixement de l’equip blaugrana.

Va fer bé l’equip demostrant, a més, que continua entossudit a liderar els valors de la civilització. El posat dels jugadors amb la pancarta que exigia parar la guerra ( Stop the war) és el mínim que es pot demanar a l’espectacle que ha de continuar malgrat tot. Volem també aquesta pancarta al coliseu blaugrana. Només que per fer-la més efectiva davant qui de debò ha de llegir-la suggerim aquest redactat:

I ja posats, i per si de cas, aquest altre: