Foc granejat sobre Cupido

Cada 14 de febrer, festivitat de Sant Valentí, se celebra el dia dels Enamorats. A alguns ens costa d’imaginar una commemoració més cursi i ensucrada que aquesta. Però, amb el commovedor suport dels grans magatzems i del comerç en general, la festa continua endavant.

En vigílies del darrer Sant Valentí, Arran, l’organització juvenil de la CUP, va llançar una campanya contra la goma d’enganxar que uneix els enamorats: l’anomenat amor romàntic. O sigui, contra el sentiment experimentat per una persona cap a una altra, que es manifesta a desitjar la seva companyia i posteriors expansions afectives. Els joves antisistema tenen un altre concepte de la cosa. “L’amor romàntic és violència masclista i mata”, afirmen. Per ells, l’amor romàntic seria l’esquer que s’enfila a l’ham, una trampa, l’avantsala d’un rosari de vexacions a les dones, suposadament disposades a entregar-se a l’amor com autèntiques pàmfiles. Seria urgent prevenir-les i potser aconsellar-los que, si senten papallones a l’estómac, corrin a l’hospital perquè els practiquin un rentat i fumigat de l’òrgan digestiu.

Algun dels cartells d’aquesta campanya suposadament alliberadora d’Arran venia il·lustrat amb una imatge de Cupido dins d’un senyal de circulació de les que indiquen prohibició: un cercle vermell creuat per una diagonal del mateix color, aquesta vegada sobre el nen rodanxó i nu equipat amb carcaix i fletxes que identifiquem amb la representació plàstica de l’amor.

Les xifres de la violència de gènere són les que són i no admeten gaire broma. Però hi ha un abisme entre això i pretendre que els enamoraments, inclosos els més innocents, alats i tendres, són invariablement una eina de submissió al servei del patriarcat capitalista –Arran dixit–, que condueix inexorablement al maltractament. Aquesta sentència evoca la que afirma que la marihuana porta, tant sí com no, a l’heroïna. Vejam, de vegades sí i de vegades no.

L’amor pot ser bastant més que això: una de les experiències més agradables de la vida. Quelcom semblant devia pensar el poeta Philip Larkin quan va escriure que “l’amor és el que ens sobreviurà”. I, potser per això, la seva absència o el seu fracàs pot portar efectes nefastos. Llegim al Llibre de Baruc, de l’Antic Testament: “El desig amorós i la seva satisfacció, tal és la clau de l’origen del món. Les desil·lusions de l’amor i la revenja que les segueix, tal és el secret de tota la maldat i de l’egoisme que existeix”.

Dit això, afegirem que la campanya contra l’amor romàntic i els seus mites més arnosos no és una exclusiva dels aixafaguitarres d’Arran. L’Ajuntament de Barcelona patrocina tallers en aquesta línia, impartits, com si no, “des d’una perspectiva de gènere i intercultural”. I el Departament d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat de Catalunya està també en la mateixa òrbita: la seva titular creu que “un dels elements que formen part del masclisme és la idea de l’amor romàntic”, si bé matisa que “una cosa és un sopar romàntic i una altra aguantar menyspreus”. Té, en això últim, tota la raó del món. I per tant no té sentit induir a confondre la part amb el tot, com si per corregir la part calgués llançar a la foguera el tot. “L’amor romàntic mata” és un lema contundent, pompós. Però té un inconvenient: no sempre és cert. L’amor és també la base de la satisfacció emocional, afectiva i sexual.

Com tantes coses a la vida, l’amor pot acabar bé o malament. Però, psicòpates a part, pocs escapen al seu influx. Love is in the air, va cantar John Paul Young a finals dels anys setanta. I quan et clissa, o la fletxa et cau al damunt, cal estar fet d’una pasta molt rara per resistir-se al seu designi. El pensador britànic Alfred J. Ayer admetia que ni tan sols un positivista lògic com ell, partidari de la comprovació científica de tots els fenòmens que experimentava, no estava incapacitat per a l’amor.

Per tant, abans d’alliçonar-nos més, la militància d’Arran ha de ser conscient que pretenent erradicar l’amor romàntic podria estar perseguint una altra quimera. Potser no tan esmunyedissa com la d’uns Països Catalans fraternalment units, orgullosament independents, radicalment comunistes i amb una perspectiva de gènere que al·lucines. Però quimera, al cap i a la fi. ●

Erradicar l’amor romàntic, com pretenen Arran i d’altres, pot ser una quimera

TRACK5 / GETTY