Busco mare, pare o esperma

Tots tenim una família i això sempre té conseqüències en els nostres judicis i prejudicis sobre les altres famílies: les semblants i les que ens semblen inversemblants, com les formades per una dona soltera i una parella gai que comparteixen un fill. La coparentalitat són les agrupacions que procreen sense que hi hagi relació sexoafectiva. N’hi ha prou amb un acord mutu que estableixi les seves obligacions i drets en relació amb el fill comú. No és una novetat radical, ja que els acords de compartir la criança sense mediar parella estable han pres formes diverses en la història. Les donacions de fills biològics a altres familiars (acolliment) o amics, per raons diverses (pobresa, incapacitat, mort), són ja conegudes.

La novetat –una altra vegada– ve donada per la tecnologia que acompanya ara aquestes decisions. Des de fa uns anys s’han popularitzat arreu del món els webs i apps de coparentalitat, llocs on es busquen pares, mares o donants d’esperma. De manera semblant al Tinder, cada un i cada una presenten la seva candidatura destacant en el seu perfil les característiques que els facin més desitjables. En aquest cas, compten la dotació genètica, les dades de salut, la compatibilitat sanguínia, l’edat i tot el que pugui transmetre’s a la futura criatura. El destí d’aquests acords és divers, des dels que s’atenen al que s’ha pactat fins a aquells que –fills mitjançant– acaben en relacions de parella o, de vegades, en litigis legals sobre la custòdia una vegada desencadenades les hostilitats i diferències en la criança.

Com en cada nova invenció familiar, sorgeixen els dubtes sobre com afectaran aquestes transformacions als fills que n’han nascuts. Quan va emergir l’homoparentalitat, es va plantejar el mateix dubte i les dades, avui, no destaquen cap diferència amb les famílies tradicionals, malgrat els auguris apocalíptics d’alguns guardians dels valors sagrats, com si ja no estigués clar que la família és un artifici, una construcció humana i no natural, per tant.

Freud ja va augurar com un triomf de la humanitat el dia que “s’elevés l’acte responsable de la procreació fins al nivell d’una acció estimada i deliberada, deslligant-lo de la satisfacció obligada d’una necessitat natural”. El que cal veure en aquestes noves famílies és com s’aborden i es transmeten els enigmes que implica sempre la condició sexual de l’ésser parlant: els seus desitjos i maneres de satisfacció, qüestió inevitable que cap contracte no pot substituir.