La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’altra marxa a Ottawa
En la Gran Depressió, sindicalistes i comunistes van posar en perill el govern
Hi va haver un precedent a la marxa dels camioners que durant tres setmanes ha assetjat Ottawa, ha dentat la imatge del primer ministre liberal Justin Trudeau i ha plantejat en tota la seva cruesa al Canadà el debat entre llibertat individual i autoritat de l’Estat. Va ser el 1935, en plena Gran Depressió, però d’un signe polític diferent, l’altra cara de la moneda.
Aleshores un trenta per cent dels canadencs s’havien quedat sense feina, el valor del blat, els cereals i els minerals estava a un preu llançat a les borses internacionals i, malgrat ser un dels països més rics del món, molta gent passava fam. Un de cada cinc habitants subsistia gràcies a algun programa d’ajuda estatal. Desenes de milers d’homes solters vivien en instal·lacions militars gestionades pel Ministeri de Defensa, dedicant-se a construir carreteres, netejar la brossa, fer caure arbres i reforestar a canvi d’un miserable sou de vint cèntims de dòlar al dia per una jornada laboral de 44 hores setmanals. Podien marxar quan volguessin, però no tenien on anar. Els anomenaven “camps d’esclavitud”.
Per raons climatològiques, gairebé tots els campaments eren a l’oest del país, a British Columbia, on les temperatures són molt més suaus. Les protestes van començar a Vancouver i van acabar amb l’ocupació durant dos mesos dels grans magatzems Hudson Bay, una biblioteca i un museu, en un va intent d’obligar les autoritats a negociar per millorar les seves condicions de vida (els dirigents de les províncies i l’Estat central es passaven mútuament la pilota i carregaven el mort a l’altre).
Finalment, farts de no arribar enlloc, centenars de militants van pujar en trens de mercaderies per tal d’arribar a la capital. La premsa de l’època el va batejar com l’Ottawa Trek, els mitjans més conservadors com la marxa vermella, perquè majoritàriament els seus líders eren membres dels sindicats i del Partit Comunista del Canadà.
Al llarg del camí, quan passaven per localitats com Medicine Hat, Moose Jaw i Calgary, es van anar afegint al comboi més treballadors a l’atur i activistes d’esquerres, fins al punt que el govern central del primer ministre R.B. Bennett –que temia una cosa semblant a la que ha passat ara amb la manifestació contra les restriccions de la pandèmia– va aturar la marxa a Regina (Sasketchawan), va ordenar a la companyia de ferrocarrils que desallotgés els vagons, va improvisar un campament militar al mig de les Grans Prades, i hi va internar tots els viatgers. Com a concessió, va acceptar entrevistar-se a Ottawa amb una delegació de vuit persones.
Les converses amb prou feines van durar una hora, a plens pulmons, amb retrets i amenaces per les dues parts. Quan la notícia va arribar a Regina, una multitud es va congregar a la plaça del Mercat. Tres-cents agents antiavalots, a cavall i en camionetes, van tallar totes les sortides. Al senyal d’un xiulet, van començar a pegar-los fins a dir prou amb bats de beisbol i pals, perseguint-los per tota la ciutat com si fossin conills. La batalla campal va durar tres hores llargues. Un policia vestit de civil va ser matat a cops. Un comandant va donar ordre de disparar per sobre dels caps, però encara així es va registrar una vintena de ferits, entre ells residents de la ciutat sense res a veure en la disputa.
El primer ministre conservador Bennett va adduir que es tractava d’una “insurrecció bolxevic” i va detenir diversos líders de la protesta. Allà va acabar la marxa a Ottawa, però el govern va caure uns mesos més tard, malgrat haver promès reformes radicals en educació i sanitat, i un salari mínim. Els camps d’esclavitud, que havien allotjat 170.000 canadencs en tres anys i mig, van ser tancats. Molts dels trekkers es van apuntar a les Brigades Internacionals i van anar a Espanya a lluitar contra el feixisme.
La marxa a Ottawa del 1935 va ser d’esquerres , va canviar la percepció dels canadencs i va fer que l’atur no fos vist com un fracàs personal, sinó del mateix Estat. La del 2022, centra
Molts dels protagonistes d’aquest desafiament van anar l’any següent a Espanya per lluitar contra el feixisme
da en la reivindicació de les llibertats individuals, ha situat en pols oposats els que treballen al món digital i en el virtual, a la meritocràcia i al populisme, al poder de tancar l’economia i al poder sobre la informació i els diners, als descontentaments i a les elits, a la insurgència i al dret (o no) del Govern per reprimir i tancar comptes bancaris invocant un estat d’emergència.