La Vanguardia (Català-1ª edició)
De la guerra
La d’Ucraïna és una guerra per l’essència del sistema democràtic i els principis europeus. La de Putin és una guerra contra la realitat, un deliri. En aquest eix, Espanya és on ha de ser. El president ha estat perfecte.
Un home de 80 anys es presenta per allistar-se a l’exèrcit ucraïnès. Somriu davant l’atenta mirada de civils i militars. Alguns d’ells tenen la cara pintada de blanc per no ser reconeguts. Porta una maleta amb tan sols dues samarretes, un parell de pantalons, un raspall de dents i uns entrepans per al dinar. Diu que ho fa per les seves netes. Ho diu amb orgull. La imatge és inspiradora, colpidora i infon respecte. La valentia no té límits... d’edat. Sap que amb cada pas, als 80 anys, està inspirant milers i milers de persones a seguir-lo. Com els joves professors que fa uns dies feien classes i avui són a les brigades de defensa de Kíev. Nets i avis. Àvies i netes. Ucraïna resistirà.
Ucraïna és subjecte i té opinió, de la qual ha donat viva mostra tantes vegades a la història. Com a subjecte, Kíev no és el bressol de la cultura russa. Això és un mite del xovinisme rus, i aquesta mitologia cal desterrar-la d’Europa i de part de l’opinió pública. El Kíev rus va ser una comunitat política medieval que va aglutinar parts d’Ucraïna, Rússia, Bielorússia i Lituània, estats que llavors no existien. Cal llegir el professor Andrew Wilson i Borja Lasheras, jove, culte i un dels experts més importants en seguretat nacional i política exterior d’Espanya.
Com a opinió, la Ucraïna moderna té una de les millors generacions europees, que expliquen part de les pulsions superadores i democratitzadores de tots aquests anys. És una nació sàvia i plural que, per exemple, va veure la seva pagesia destruïda per les fams (almenys tres milions de persones... l’Holodomor, en la seva consciència nacional, és com l’Holocaust, especialment terrible també a Ucraïna), o un 80% de la seva elit intel·lectual i intel · liguèntsia exterminada en les purgues de Stalin. Els russos subestimen el desig i la determinació d’Ucraïna d’aspirar a una vida digna.
Tenim dues guerres al davant: la d’Ucraïna és una nova guerra d’independència, aquesta vegada davant la Rússia de Vladímir Putin (en el passat, entre el 1918-1921, va ser contra Polònia, l’imperi rus i els bolxevics). Una guerra per l’essència del sistema democràtic i els principis europeus fonamentals. Trenta anys després d’un referèndum en què un 90% de la població, incloent-hi amplíssimes majories al Donbass i entre les seves minories russa o jueva, va votar a favor de la independència, i amb això van precipitar la caiguda de l’URSS. Borís Ieltsin, sorprès amb els resultats al Donbass, va reconèixer aleshores que l’URSS sense Ucraïna encara tenia menys futur.
La que lliura Putin és, per contra, una guerra d’irrealitat o contra la realitat. Un deliri quan parla de “desnazificar” Ucraïna bombardejant Kíev per primera vegada des de Hitler o quan planteja enderrocar el “règim” o la “Junta” mentre demana a l’exèrcit ucraïnès que doni un cop d’Estat, o quan anuncia una “guerra de defensa” d’acord amb l’article 51 de la Carta de l’ONU envaint un país que el 1994 els va lliurar, per la pressió inicial del president George H. W. Bush, l’arsenal nuclear a canvi de garanties de seguretat.
I Espanya? El president ha estat perfecte. Activant fa més d’un mes la cèl·lula de coordinació i el comitè de situació partint del nou model de gestió de crisis aprovat fa any i mig per enfrontar-se a amenaces híbrides. Aquesta és la primera vegada en la nostra història que s’utilitza de manera preventiva els grans professionals del Sistema de Seguretat Nacional per fer el seguiment, integrar la informació i proporcionar una resposta coordinada. En l’eix democràcia i lliber
L’invasor ens tempta per sortir a lluitar, però no hem d’abandonar els nostres temps i espais
tat davant els autoritaris, Espanya és on ha de ser.
L’invasor sempre ens tempta. Agredint obertament tot el sistema de seguretat europeu, avui en perill. Vol permanentment que lluitem amb ell segons el principi del mirall. Cara a cara. Amb les seves normes i en les seves categories. Exèrcit contra exèrcit.
El fort, l’invasor, ens tempta perquè lluitem, perquè sortim de la trama de vincles que constitueixen la nostra autonomia, la nostra institució. Durant més de tres anys com a secretari del Consell de Seguretat Nacional (CSN) vaig aprendre moltes coses. La més important: mai hem d’abandonar els nostres temps i els nostres espais. El feble en la guerra del fort és feble, perquè el feble sempre és feble en la correlació de forces. Però el feble és fort a la defensiva. No ho oblideu.