Els contraforts civils

El relleu en el lideratge d Òmnium Cultural és més important que no sembla. Aquesta entitat va ser determinant en la definició d’algunes premisses clau del procés, quan Muriel Casals –molt enyorada– exercia com a veu amb gran autoritat davant dels polítics i al costat d’altres associacions. Ara plega Jordi Cuixart –l’únic pres del procés situat per sobre de la picabaralla partidista– i arriba Xavier Antich, un relleu que va acompanyat de la voluntat de repensar les estratègies i els missatges. El nou president ha fet una crida a “revisar els marcs amb què s’ha treballat fins ara i crear noves complicitats”.

Però la idea més potent expressada pel filòsof que liderarà l’entitat catalanista amb més socis és una altra: Òmnium evitarà l’antipolítica, un toc d’atenció a qui vulgui escoltar. És evident que el biaix antipolític va afectar diversos moments del procés, a vegades d’una manera tan vertiginosa que no es percebia. A partir de l’aplicació del 155, de la presó i de l’exili, l’antipolítica va ampliar la base de manera espectacular, a cavall del desengany i del desconcert, a vegades per càlculs tacticistes o per impotència. També és rellevant que Antich hagi advertit dels perills de frivolitzar la desobediència civil, una manera elegant de lamentar la gesticulació sobreactuada.

Òmnium ha guanyat socis mentre l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha perdut capacitat de mobilització i de síntesi. Aquestes entitats han estat els contraforts civils del procés, però la primera venia de molt lluny, dels temps de la resistència al franquisme. L’ANC va saber treure molta gent al carrer en un moment determinat, però s’ha extraviat quan li ha tocat ressituar-se, i, tenallada per la temptació antipolítica, ha conreat un frontisme simbòlic que oblida les lliçons d’octubre del 2017. Òmnium, en canvi, ha creat i mantingut espais d’intersecció en la rebotiga del procés (dins i fora del bloc sobiranista), amb capacitat d’influir sense voler substituir el paper dels partits.

Des d’Òmnium s’ha intentat anar més enllà del perímetre generat per les inèrcies del catalanisme cultural de sempre, objectiu que ha tingut encerts i errors; entre els segons, vull subratllar l’aproximació ingènua –sovint desinformada– a molts barris i ciutats amb majoria de població castellanoparlant.

Els dos principals partits independentistes comparteixen avui responsabilitats al Govern, sense deixar de competir electoralment i de discrepar en l’estratègia. Les coses han canviat molt des dels temps en què Carme Forcadell, com a presidenta de l’ANC, marcava el ritme dels esdeveniments amb frases com

Òmnium evitarà l’antipolítica, un toc d’atenció a qui vulgui escoltar

aquella que va fer fortuna: “President, posi les urnes”. Ara som en un mentrestant dominat per complexitats molt denses, un paisatge de boira. Un filòsof pot ser el millor guia si es tracta de repensar el camí fet, però això comporta un risc enorme: el de parlar més clar que mai a la gent.