Jordi Basté

La vida és encara bella

En quim, cinc anys, va preguntar als seus pares pels petards (bombes) que estava veient per televisió. En Hans, vuit anys, va confirmar als seus pares que ja havia començat la guerra i va demanar opinió de si els russos eren els dolents. I la Lea, sis anys, va qüestionar als seus que, si una guerra és una baralla per un territori, els que ataquen per què no demanen que els hi donin? No hi ha pitjor pregunta per respondre per a uns pares que la que fa un fill a la sala de premsa del menjador de casa teva.

La guerra és una història fàcil però difícil d’explicar. Als nens no se’ls ha de mentir, però tampoc no podem dir-los tota la veritat. Sembla que sortim d’una pandèmia, on hem estat confinats i emmascarats, i ara els mostrem, en viu i en directe, la guerra en 5K i pantalla gran. Manegen internet millor que nosaltres, però són petits. Per tot això, els pares estan, des de fa dos anys, ficats a La vida és bella, on no sabem si l’adult ha d’enganyar el nen perquè, en el fons, les emocions són iguals ara que fa trenta anys. Emocions idèntiques per a impactes multiplicats.

Les criatures tenen el dret i el deure de créixer sense traumes excessius i sobretot sense amagar-se de res. Quan ens convertim en adults som víctimes de la nostàlgia de la infantesa i prestigiem el que hem viscut. Però aquesta generació de nens què destacaran, les seves penes o les seves escapatòries? Per tant, hauríem de deixar la guerra fora de l’abast dels nens i que, en tot cas, fossin ells els que relatessin com la veuen. En la infantesa hi ha una científica complexitat en la comprensió. Per això, no els obliguem a abandonar la infantesa per tractar-los com a adults perquè ni ho són, ni se’ls espera ben aviat. Mal negoci imposar a les nostres criatures massa tasques que, per edat, no els corresponen.

Expliquem sense explicar (“Hem vist un tanc, és per petarse de riure”, crida en Guido al seu fill a La vida és bella) i demostrem que l’òptim didactisme és l’autodidactisme. I, per damunt de tot, ajudem-los a ser feliços perquè, si el món continua així, acabaran demanant-nos que els deixem ser nens cinc anys més. ●

Als nens no se’ls ha de mentir, però tampoc no podem dir-los tota la veritat