Joana Bonet

El vent a Txernòbil

L’admiració de la tristesa”, així titula la premi Nobel Svetlana Aleksiévitx la tercera part del seu cèlebre llibre Veus de Txernòbil, que torno a obrir després de veure les imatges dels soldats ucraïnesos trepitjant el terreny radioactiu d’aquella terra vetada per a la vida humana, que s’ha convertit en una reserva natural. Moltes cases continuen obertes en pobles fantasma on els carrers formen part del bosc. Els seus habitants van sortir corrents quan era ja massa tard, amb la pell a tires o els pulmons rebentats. Recordo bé un detall: per no aixecar sospites de la pitjor catàstrofe nuclear de la història, el govern va obligar a desfilar el Primer de Maig un grup de nens en edat escolar mentre el vent, arremolinat de verí, els llepava les galtes. Ara que l’invasor rus ha pres l’antiga central i domina el seu sarcòfag, els soldats ucraïnesos han de defensar la seva terra, encara que estigui contaminada. “D’alguna cosa morirem”, es deien.

El llindar del dolor dels russos és més elevat que el de la resta, va afirmar Aleksiévitx, que té molt de filòsofa fatalista. L’eterna contesa en aquella “regió fronterera” –significat literal d’Ucraïna– continua centrant-se en un imperialisme que busca, escapant-se de l’esperit dels temps, el domini de territoris estratègics. No deien que les guerres serien d’ara endavant cibernètiques i diplomàtiques, pura intel·ligència? I l’any del metavers tornen els tancs i bombardejos, les famílies refugiades al metro i un èxode desemparat que té com a primera destinació el no-res.

Els ulls de Putin semblen injectats en una mena d’immortalitat reactiva. Mira parapetat en unes enormes plaques de gel des de les quals sembla que hi veu clar. Reactivar els reactors de Txernòbil –que no acabaran de desmantellar-se fins al 2064– ho té a l’abast. O potser no pretén que el món admiri la tristesa que és capaçdevessarnomésdemoure les pupil·les? ●

L’any del metavers tornen els tancs i els bombardejos, l’èxode