Antoni Puigverd La polarització ha arruïnat fins i tot les negociacions internacionals

Definitivament, el segle XXI té el rostre ombrívol. Va arrencar el setembre del 2001 amb l’atac gihadista a les Torres Bessones i amb la invasió reactiva de l’Afganistan. Des d’aleshores, cada pas que el segle ha anat fent és més inquietant, més sinistre. Deixant de banda els desastres naturals com el terratrèmol de l’oceà Índic (el tsunami més gran de la història) o com l’erupció del volcà de La Palma, una bona part de les malvestats del segle estan relacionades amb un dels grans nusos de la geopolítica: l’Orient Mitjà i el ressentiment àrab (sense oblidar la potineria occidental i l’adoctrinament islamista promogut per les potències del petroli). El gihadisme descontrolat, la retòrica de la mentida (les famoses armes de destrucció massiva) i la invasió de l’Iraq van obrir la porta a la descomposició total de la zona: la falsa alegria de les primaveres àrabs; la destrucció de Líbia; l’espantosa guerra de Síria (470.000 morts, 12 milions de desplaçats, 4 milions dels quals fugitius o podrint-se en camps de refugiats). Com a rerefons, el que la revista Limes anomena Caoslàndia: el desgavell absolut dels països del Sahel (per cert, hi tenen un paper destacat els mercenaris russos del grup Wagner, els mateixos que han desestabilitzat el Donbass).

També el factor econòmic ha estat desastrós. Hem anat decantant cap a la Xina els estalvis i beneficis. Ara només tenim deute. La crisi del 2008 posa en evidència les mentides de l’economia financera i especulativa. Les classes mitjanes d’Occident decauen: enfonsament del preu del treball, atur i exili juvenils, precarietat.

El dramàtic horitzó climàtic i la pandèmia han retornat la humanitat a estadis de vulnerabilitat i incertesa que es creien superats. Els problemes econòmics i sanitaris de la covid han reforçat el pessimisme. I, quan alguns profetitzaven una reedició dels alegres anys vint, arriba la guerra d’Ucraïna: mort, impotència europea, més problemes econòmics, amenaça nuclear.

Paral·lelament, un fet cultural, propi de la civilització digital, s’ha anat consolidant: les xarxes socials fomenten les bombolles ideològiques, inciten al menyspreu de l’altre i fabriquen fanatisme. Les xarxes afavoreixen la lògica amic-enemic, introduïda a Espanya per Aznar, però que ha assolit el cim amb el procés independentista. Un problema que tenia fàcil solució ara és un nus irresoluble. Un procés semblant s’ha produït a molts països (Brexit). Fins i tot als EUA, avui dividits i marejats pel trumpisme i les fake news.

La polarització, predominant a nivell intern, però també en les relacions internacionals, ha significat la radical desaparició del consens i de la negociació. Putin ara és un paranoic, però ahir era el líder d’una potència amb qui s’havia d’haver arribat a un acord. El vell Kissinger, que va passar la seva vida lluitant contra els soviètics, va lamentar fa una dècada que no es fes cap esforç després de la fi de l’URSS per associar Rússia a la seguretat europea. Brzezinski, assessor de seguretat del president Carter, polonès d’origen, antirus, considerava una provocació anunciar l’entrada d’Ucraïna a l’OTAN el 2008. Defensava un estatut de neutralitat, de finlandització, amb una doble garantia per a Ucraïna i per a Rússia. No es va negociar. Ara a Ucraïna hi ha morts, ferits i desolació. Europa les passarà magres i, a més, ens empassarem la grotesca vergonya de veure per televisió com es mor a Ucraïna.

D’on traurem l’aigua de l’optimisme, si, amb 22 anys, el segle XXI ja és tan sec? ●