Abraçant Zweig

La setmana passada es complien vuitanta anys de la mort de Stefan Zweig, potser l’home que millor ens va ajudar a entendre el no-significat, l’abjecció, el despropòsit, d’una guerra i les seves ferides al nostre continent europeu.

El 22 de febrer del 1942 l’austríac, ja cos esgotat i ment desesperançada, decidia anarse’n d’aquest món en una ciutat brasilera. Al seu costat, amb la mà al seu pit, estirats damunt el llit, ho feia també el seu amor, la Lotte. Aquella foto –tal com els va trobar l’assistenta– no s’esborra fàcilment de la retina. Va deixar a l’habitació instruccions, vint cartes a amics i familiars i, a la tauleta de nit, una breu nota de comiat en alemany titulada en portuguès: “Declaração”.

No havia suportat, deia, veure Europa “destruir-se a si mateixa” ni li va donar temps d’assaborir la resurrecció del seu estimat continent; s’estalvia veure en què s’està convertint ara. Una pastura assetjada per llops.

Buscant respostes al plus d’estultícia que ens envolta aquests dies, recalo en ell i els seus diaris. Uns dies calorosos de juliol, l’inici de la Primera Guerra Mundial: “El primer espectre d’aquella guerra que ningú no volia, ni la gent ni el govern, aquella guerra amb què els diplomàtics havien jugat i faronejat i que després, per potiners, se’ls havia escorregut entre els dits en contra dels seus propòsits (...). Els reclutes desfilaven triomfants, el rostre il·luminat, perquè la gent els victorejava, a ells, els homenets de cada dia, en qui ningú no s’havia fixat mai i a qui ningú no havia complimentat mai”.

Què en diria ell, que no va ser apte per reclutar i ho celebrava amb joia (“més temps per escriure”), de la sagnia russa sobre Ucraïna? La meva generació, que no ha viscut una guerra però en va sentir parlar als seus progenitors, s’enfronta ara a preguntes dels fills: de debò, ara que sortim de la covid, una guerra? Temen la humanitat i no els falta raó.

A la nota de comiat Zweig pregava als seus amics: “Visqueu per veure l’alba després d’aquesta llarga nit”. El doctor que va reconèixer el cadàver la va comprar vint anys després, a un policia, i la va donar a la Biblioteca Nacional d’Israel. No, no volem més nit. ●