La Vanguardia (Català-1ª edició)
Gates que no són Bill
Quan es van filtrar les primeres informacions que esquitxaven el germà d’Isabel Díaz Ayuso, els titulars de premsa en van dir l’Ayusogate. Entre naps, Putins i cols, sembla que faci un any, però no fa ni quinze dies i les seves conseqüències polítiques encara són una incògnita. Gate és un dels sufixos més rendibles en la història del periodisme.
De fet, el mateix Pablo Casado ja l’havia vist associat al seu cognom l’any 2018, quan va transcendir la rapidesa inaudita amb què havia completat el seu expedient acadèmic a la Complutense i, sobretot, remasteritzant-se a la Universitat Rey Juan Carlos. El Casadogate es va tancar sense conseqüències i, de fet, aquell mateix estiu va arribar a la presidència del Partit Popular que ara estronca l’Ayusogate.
Naturalment, aquesta insistència en afegir -gates prové d’un famós escàndol destapat per The Washington Post l’any 1972. El cas Watergate va esquitxar la presidència de Richard Nixon fins al punt de fer-lo dimitir del càrrec l’agost de 1974. La premsa va batejar l’afer amb aquest nom tan líric (porta de l’aigua) perquè tot va començar quan algú va robar documents compromesos a les oficines del Comitè Nacional Demòcrata en un dels sis edificis de l’exclusiu Watergate Complex. Si el complex s’hagués dit Waterfall (salt d’aigua) ara potser parlaríem de Casadofall o d’Ayusofall.
El primer pas en la formació del nou sufix es va donar a Bordeus. No feia ni un any de la caiguda de Nixon quan la premsa va anomenar Winegate un escàndol en el poderós sector vitivinícola. De l’aigua vam passar al vi amb una certa coherència, però des d’aleshores la lògica analògica dels titulars de premsa va adoptar -gate com a sufix significatiu, sempre amb l’escàndol com a rerefons, i el va començar a aplicar a tots els sectors (esports, política, economia, tecnologia, cinema, mitjans de comunicació).
Hi ha una entrada a la Wikipedia anglesa (List of -gate scandals and controversies) que en conté més de dos-cents exemples en un munt de països, molts dels quals aliens a l’anglofonia. A l’espera que hi afegeixin el Barçagate de Bartomeu i l’Ayusogate, els meus favorits són dos -gates xilens: el Pacogate (2006) i el Milicogate (2015). Tots dos casos involucren uniformats, perquè paco és la denominació popular que rep la policia xilena, és a dir, els carrabiners, i òbviament milico es refereix als membres de l’exèrcit que, en el seu dia, va comanar Augusto Pinochet. ●