La Vanguardia (Català-1ª edició)
Sort, talent i picar pedra
L’exitós i prolífic productor musical Javier Limón publica les seves memòries
Javier Limón és un dels productors musicals més coneguts i prolífics d’Espanya, sobretot perquè va ser el responsable d’ajuntar Bebo Valdés iDiego El Cigala i gravar el 2003 l’àlbum Lágrimas negras. Però també és el responsable de la producció d’El cantante, un de les millors àlbums d’Andrés Calamaro, de l’Orquesta del Titanic de Serrat i Sabina, dels últims treballs de Paco de Lucía i Enrique Morente, o d’obres de Mariza, Wynton Marsalis, Caetano Veloso o Buika.
Limón (Madrid, 1973) també és un sòlid guitarrista i compositor, professor a la prestigiosa Berklee School de Boston, amb una desena de Latin Grammys a l’esquena, i ara amplia el seu camp d’acció amb la publicació del les seves Memorias de un productor musical (Debate).
Tot i que reconeix que ha fet el pas a una edat primerenca (48 anys), considera que “tenia molt de material per explicar, estic arribant a un final de cicle... I confio que escriuré la segona part quan tingui 80 o 90 anys”. A més de les atractives (sovint fascinants) vicissituds que van envoltar el coneixement de molts artistes i l’elaboració d’algunes de les seves obres més referencials, el cas de Limón és molt didàctic. “Diria que al llarg de la meva carrera per descomptat vaig tenir molta sort, però va ser al principi, perquè s’encengués la metxa, quan vam fer Lágrimas negras o quan Paco de Lucía em va trucar. Però perquè allò es mantingués, o pencaves com un animal o res”.
El talent també tenia pes, però, en el seu cas, “jo vaig intentar veure on no tenia talent. Vull dir, que jo no tinc talent com a guitarrista, com a cantaor o com a tal, però segurament en tinc en la imaginació i tinc facilitat amb els ordinadors, gravar i altres coses”. I potser per això, “sempre he tingut molta exigència amb les meves produccions, perquè després de Lágrimas negras van venir Buika, Mariza, Sandra Carrasco, fa dos anys vam tenir Nella, que va guanyar el Grammy, o Montse Cortés, que és la meva cantaora preferida ara mateix”.
Un dels àmbits que coneix millor, el flamenc, “està passant un impasse bastant duret per la falta de referents com Paco de Lucía i Enrique Morente”. Des d’aquesta perspectiva, considera que “el flamenc ha d’estar molt agraït a la Rosalía, que una nena tan jove porti el flamenc amb tant d’orgull”.