La Vanguardia (Català-1ª edició)
De l’odi a l’amor hi va un gol
El Camp Nou passa en sis minuts de xiular a corejar el nom de Dembélé, que va marcar amb una gardela amb l’esquerra i va fer dues assistències
L’amor-odi que estableixi el Camp Nou per Ousmane Dembélé és digne d’estudi. Hi ha relacions tempestuoses i després hi ha la del davanter francès amb el Barcelona. Poques coses perdonen menys i porten pitjor els aficionats culers que el que ells poden considerar una traïció. Quan el barcelonisme lliura el seu cor no suporta que juguin amb els seus sentiments. Bé que ho sap Luis Figo. Amb això, a escala menor, ha de torejar ara l’extrem, campió del món, per no haver volgut renovar amb el club blaugrana.
Però ja se sap que de l’odi a l’amor de vegades hi va molt poc, un pas, una passada... o un gol. Ho va comprovar a les seves carns a seva pell el mateix Dembélé. El quart àrbitre va ensenyar el dorsal 7 a la pantalla per substituir Ferran Torres. I la reacció de la grada va ser xiular l’entrada del francès com ja va passar contra el Nàpols. “Ja l’hem xiulat”, va intentar Xavi que es girés full. Però un sector li té presa la matrícula. No s’oblida que el Barcelona li va demanar el favor que firmés la pròrroga per guanyar fair play financer però el jugador, que té la paella pel mànec per quedar lliure al juny, es va fer el desentès. No va respondre mai, diuen a la secretaria tècnica. Tampoc no va escoltar ofertes al mercat d’hivern.
Va voler quedar-se, complir el seu contracte, i l’afició estava disposada a prendre-la amb ell. Però en sis minuts, Dembélé va passar de xiulat a aplaudit, de vilipendiat a corejat, de malvat a heroi. Va ser el temps que va trigar el francès a entrar a l’àrea per l’esquerra, encarar Lekue i deixar anar una fuetada amb l’esquerra que es va colar per l’escaire del primer pal. Imparable per a Unai Simón. El xut va ser violent. Eixut i potent. Va netejar les teranyines. La pilota va rebotar a la xarxa amb virulència. Una manera incontestable de sentenciar el partit i fer que l’Athletic abaixés els braços.
“Poc te’n puc dir”, deia resignat Lekue, el lateral blanc-i-vermell. “Et pot sortir per les dues cames i jo he intentat allunyar-lo cap a fora. Però l’ha colat per l’escaire”.
Fins ahir, l’extrem francès només havia marcat el Linares, de Primera RFEF, a la Copa. Però Xavi era un dels que més va defensar que calia reintegrar-lo i comptar amb ell. “Hem vist el Dembélé que volem i el que ell sap fer. Ha marcat la diferència”, insistia el tècnic. Tota la plantilla va fer una pinya al voltant d’ell en la celebració, per unir files. Després, Xavi li va abaixar el cap de forma afectuosa.
Dembélé també necessitava el gol i les mostres d’afecte, perquè es va alliberar. Parafrasejant el seu comunicat, el gol també pot ser una manera de xantatge. Perquè la recta final la va jugar a la banda dreta i va donar les assistències del tercer i el quart.
No hi ha dubtes que Xavi té el seu trident preferit. Adama Traoré, Aubameyang i Ferran Torres van repetir com a titulars a la davantera. Però curiosament els que van marcar, a més del gabonès que va obrir el marcador, van ser tres atacants suplents: Dembélé, Luuk de Jong i Memphis. Beneït mal de cap, deu pensar l’entrenador del Barcelona. ●
Aquest és el Dembélé que volem, jo crec que ho pot fer en cada partit”
Si renovarà? El futbol canvia de la nit al dia, no es pot descartar res” Xavi H-rnánd-z