La Vanguardia (Català-1ª edició)
Continuïtat de la gespa
L’ambient del Camp Nou evoluciona, i les hipòtesis per explicar-ho, també. Segur que els mesos de pandèmia han influït en l’absència de turistes i que l’arribada de la junta de Joan Laporta ha modificat certs tics de flacciditat i fatalisme. A la grada està emergint una nova generació de culers amb prou energia per sentir-se protagonistes, revertir la passivitat de les generacions antecessores i transmetre noves sensacions als jugadors. La proporció entre turistes i abonats, que en els últims anys de Messi facilitava l’explotació del seient lliure i la peregrinació de culers de tot el món (més àvids de fotografiar-se i deixar-ne constància a les xarxes socials que d’animar), també ha canviat.
L’altre factor transcendent és l’esperit de l’equip i la consolidació d’una promesa de joc que comença a tenir continuïtat. No és un engranatge perfecte però, curiosament, aquesta imperfecció reforça la intuïció de viure un procés de recuperació lenta però fiable. Una recuperació que, tenint en compte els moments de decadència precedents, té alguna cosa de redempció reforçada per l’esforç i per un encert atacant que, tot i la golejada, convé consolidar.
Ahir, contra l’Athletic, el Barça va tornar a saltar-se els preliminars. Com en els últims partits, va imposar un ritme i una determinació que per força han d’intimidar els rivals. És veritat que l’expropiació de la pilota no es correspon amb un monopoli del perill. Però, com a mínim, ja no es cau en la discontinuïtat exasperant o en les desconnexions arbitràries, corregides amb el criteri primari de mantenir una concentració solidària en què si a un jugador se li acut escaquejar-se, quedarà en evidència.
Després, els missatges oficials no sempre són congruents a l’hora de fer compatibles l’optimisme contingut d’un Xavi que es refugia en el tòpic del “ni ara som tan guapos ni abans érem tan lletjos” i l’entusiasme de Laporta. Sortint del camp del Nàpols, el president semblava moure’s propulsat per les molles d’una eufòria postadolescent i per la convicció que arribats a aquest punt li convé deixar-se portar per genuïnes manifestacions d’espontaneïtat. És la mateixa espontaneïtat que després espanta alguns dels directius i executius que, quan s’adonen que el club no és impermeable a les expansions sentimentals, decideixen plegar o apel·len a una legítima incompatibilitat.
N’hi haurà que devaluïn la victòria d’ahir dient que l’Athletic pensava més en la semifinal de Copa que en la Lliga. És un argument respectable però que no invalida l’esforç de continuïtat i aquesta satisfacció de veure que s’encadenen partits esperançadors. I Dembélé? Quatre xiulets i milers d’aplaudiments. En això sembla que s’imposa un pragmatisme que fuig dels escarafalls i que, en funció del rendiment del jugador, decideix de quina manera jutjar o interpretar un jugador que, per bé i per mal, sempre és indesxifrable. Solució: el públic va tardar dos minuts a dictar sentència i, en proporció a la contundència inapel·lable del gran gol marcat pel francès, va decidir ser espontani i corejar el seu nom.
Emergeix una nova generació de culers amb ganes de sentir-se protagonistes