Maria de la Pau Janer

Els joves parlen de suïcidis. Molts adolescents busquen morir. La majoria no vol la mort, sinó deixar enrere el patiment, perquè viuen en una situació d’estrès i d’angoixa. El Govern de les Balears acaba d’introduir una guia i un protocol per intentar prevenir-ne els riscos al col·legis.

La consigna és clara: preguntar, escoltar i acompanyar els joves, actituds senzilles en aparença, d’un sentit comú molt elemental que hem perdut en una societat sense nord.

Hi ha temes incòmodes. Estem educats per no parlar gaire de la mort, així és que intentem defugir-la. Encara resulta molt més difícil si es tracta d’adolescents, perquè representen l’esclat de la vida. Com a éssers humans que tendim a no complicarnos l’existència, optem per no mirar algunes qüestions de cara, però ignorar un problema no fa que desapareixi. A vegades, aclucar els ulls davant un fet provoca l’efecte contrari: allò que volíem obviar adquireix dimensions incontrolables.

Em truca una coneguda de Barcelona. M’explica que té la filla ingressada en un hospital. Ha complert tretze anys i és addicta als fàrmacs. Una companya de classe i ella van fer una ingesta massiva de píndoles que els subministrava un adult. Algú que volia guanyar diners destruint vides joves.

Quan li han donat l’alta, la mare ha hagut de deixar la feina perquè ha de vigilar-la. No deixa de parlar obsessivament del suïcidi; la mare plora, i es pregunta què ha fet malament, on és l’error. Quan una persona verbalitza idees suïcides, no hem de callar o fer com si no tingués importància. La millor prevenció és l’escolta, tot i que vivim en una societat de sords.

Un amic que és professor d’institut em parla de l’augment d’informes mèdics que reben els tutors d’ESO i que els alerten del risc d’intencions suïcides d’un alumne concret. No saben com han d’actuar. La situació els desborda. Segons les estadístiques, la principal causa de mort de joves a Espanya és el suïcidi. Ha augmentat un trenta per cent amb la pandèmia.

L’any 1774 Goethe publicava Les triMICHALPALKA / GETTY IMAGES / ISTOCKPHOTO bulacions del jove Werther, un llibre amb característiques autobiogràfiques, que va ser molt llegit. Narra en forma epistolar els amors dissortats d’un protagonista que acaba suïcidant-se. L’èxit del llibre va provocar un estrany fenomen: un augment de joves que es van treure la vida imitant el comportament de l’heroi de ficció. Va sorgir el que es coneix com efecte Werther.

Avui, al segle XXI, quan els defensors de la lectura havíem assumit que la tecnologia era incompatible amb els llibres en la vida dels joves, sorgeix la sorpresa: els joves parlen de llibres. Ho fan amb passió. Es tracta d’un nou fenomen que abunda sobretot entre les noies. Fa anys que les estadístiques ens diuen que les dones llegeixen més novel·les que els homes, majoritàriament interessats pels gèneres de no-ficció. Ells busquen allò que els sembla útil: l’assaig, la divulgació, els manuals. Les dones optem per la imaginació.

Què tenen a veure els suïcidis i els llibres? Hi ha alguna relació entre l’augment del nombre de potencials suïcides i la creixença de nous lectors? La resposta immediata podria ser que no, que no podem barrejar una cosa amb l’altra. Quan creixen les pors, necessitem refugis. La lectura és un gran refugi. Triomfen autores joves, com Ariana Godoy, Elísabet Benavent, Alice Kellen o Joana Marcús. Moltes es van donar a conèixer penjant els seus llibres a les xarxes. L’èxit de lectors va atreure l’atenció de les editorials que han editat les novel·les en paper. Els títols evoquen històries romàntiques, adaptades als temps actuals. Els mòbils, els ordinadors i els videojocs hi exerceixen un paper fonamental. Segueixen l’esquema clàssic de noi troba noia, però els personatges són propers, realistes, i permeten que el lector s’hi identifiqui.

Li pregunto a una nena de quinze anys per què devora aquests llibres. La resposta, ràpida com una sageta, em deixa muda: “Llegir és una forma brutal d’evadir la realitat”. Tornem al món hostil que ens envolta. Tornem a la necessitat de buscar en la ficció la força per acarar el repte de viure. Sempre havia cregut que la literatura ens salva la vida. No és una afirmació ingènua ni una idea absurda: quan ets un adolescent ple de pors, llegir pot evitar que et suïcidis. ●

Tornem a la necessitat de buscar en la ficció la força per acarar el repte de viure