Jerarquitzant calamitats

Fa un lustre, quan se succeïen els atemptats gihadistes en territori europeu –doncs sí: produïm més història de la que podem pair–, hi havia un intercanvi verbal molt freqüent a les xarxes i tertúlies. Cada vegada que algú s’horroritzava perquè un terrorista autodidacte s’havia llançat a una cursa assassina pel passeig marítim de Niça, o havia matat dotze persones en una fira de Nadal a Berlín, n’hi havia un altre que assenyalava que aquella mateixa setmana havien mort el doble de persones en un atemptat al Txad o en algun altre lloc del Sud global i que sentir més pena per les primeres víctimes que per les segones només responia a un impuls racista i eurocentrista.

Llavors em semblava que hi havia una part de gesticulació virtuosa en aquella respostareflex, que s’estava obviant com funciona el mecanisme humà d’emmirallar-se en el similar i que també ens fa més pena quan mor un veí que un desconegut.

El mateix diàleg s’ha tornat a produir aquests dies que hem tornat a ser “espectadors de calamitats en països aliens”, com va escriure Susan Sontag. Hi va hagut gent que s’ha afanyat a dir “el Iemen” cada vegada que algú lamentava Ucraïna. Ja són aquí els renyaires del dolor, no he pogut evitar de pensar.

Malgrat tot, ara estic a dos dies de doomscrolling de convertir-me en una d’aquelles persones que van dient i-el-Iemen-què. En menys d’una setmana d’invasió en terreny europeu ja hem assistit a la jerarquització de víctimes. La UE s’ha obert (finalment!) a acollir refugiats com no ho va fer durant la crisi dels migrants ni amb Síria. Alguns reporters i opinants ens han recordat que els ucraïnesos són blancs i molts també rossos, que Kíev té bars moderns, no com aquells pobles que ja semblen fets perquè els caiguin bombes a sobre.

Continuaré esgarrifant-me, em temo, cada vegada que vegi a la tele una família semblant a la meva acomiadant-se en una estació de tren o esparverada en un refugi antiaeri, però després em renyaré una mica, com si fos la meva pròpia reply guy. Així s’anomena a Twitter el “paio de les respostes”, aquella gent que sempre té la rèplica a punt. ●