El canvi del Barça

Els nous fitxatges han canviat l’esperit del vestidor del Barça. No han vingut a passejar-se. La majoria de les incorporacions estan davant la gran (i potser última) oportunitat de la seva vida per triomfar. Dani Alves (38 anys) vol jugar el seu últim Mundial a Qatar amb el Brasil, i sap que el pas és fer una bona temporada amb el Barça. L’està fent. Romário va ser un cas semblant. No comptava amb el favor del seleccionador brasiler (Alves, sí), i va venir al FC Barcelona per ficar-se a la llista. El dia que va arribar va dir que marcaria 30 gols. I els va marcar. Ni un més ni un menys.

Adama Traoré (26 anys) va aconseguir elevar la seva cotització als Wolves de la Premier, però últimament no brillava on donaven més pista a Trincão, cedit pel Barça. El de l’Hospitalet era del planter blaugrana, i havia esculpit el seu cos amb múscul. La seva potència continua sent la seva millor arma. Qui diu a Adama que cal entrenar-se poc? Sap que l’oportunitat del Barça és única. I no la pensa desaprofitar. Aubameyang (32 anys) va triomfar a l’Arsenal, on al final el tècnic Mikel Arteta li va barrar el pas. Sempre havia estat un bon golejador, i amb els contactes del Gabon ha arribat al FC Barcelona a demostrar que és un nou de nivell top, que els anglesos es van equivocar i que tornarà a triomfar.

Ferran Torres va sortir del City. És el més

Els nous fitxatges han agitat un vestidor acomodat i han provocat un gir en l’equip

jove (21 anys). Té molta carrera al davant, més que els més veterans, i moltes ganes de deixar constància que no es va equivocar quan va decidir sortir del club de Guardiola i provar en un Barça que va pagar 55 milions d’euros (més 10 de variables) en una bona aposta de futur. Però té pressa. Se li veu als partits. Totes les incorporacions mosseguen. Com els joves Pedri, Araújo, Eric Garcia, Nico o Gavi, que saben que poden marcar una època.

I al capdavant hi ha Xavi, que va entrenar a Qatar. Una icona blaugrana que també ha vingut per demostrar que és un entrenador top. Tots tenen molta gana. I aquest to és el que els agitadors han aconseguit encomanar a un vestidor acomodat que depenia de Messi i on al final no hi havia un veritable esperit col·lectiu, solidari. Leo va ser el més gran que li ha passat al Barça, i la seva dependència va portar a col·leccionar Copes d’Europa i títols, motiu pel qual els aficionats li han d’estar eternament agraïts. Però en l’última etapa es va donar una circumstància difícil de gestionar. Els seus companys confiaven en ell per resoldre els partits. El buscaven. L’esperaven. L’atenien. I Leo necessitava que l’equip tingués més múscul, més força, més ajuda per no ser sempre l’últim recurs. Amb l’arribada dels agitadors s’ha elevat el to competitiu. El vestidor ha canviat. Sobretot ha millorat la intensitat i l’esperit solidari.