La Vanguardia (Català-1ª edició)
El món d’ahir
Chopin en un palau barroc, ioga a l’infern de Kíev i una estàtua a l’escriptor que va donar nom al masoquisme
La Katerina interpreta al piano un nocturn de Chopin. En aquest palau del segle XVII, desenes de noies i nois teixeixen un enorme tapís de camuflatge per als vehicles de l’exèrcit ucraïnès. Amb Chopin de fons, amb els envellits tramvies creuant la plaça del mercat i els campanars barrocs esperant l’aviació russa, la sensació és molt 1914. Els canons d’agost. El món d’ahir. Pur Stefan Zweig.
La gent porta sacs de roba que tots –entre ells, un estudiant africà– van tallant a tires i lligant unes xarxes esteses per les habitacions del palau. Teles de vestits que un dia van servir per lluir i que avui serveixen per no morir.
És un tapís inútil per al que caurà, una acció essencialment sedant que sembla una obra d’art contemporani i no una eina bèl·lica. Tot és bonic a Lviv.
“Tenim por. Qualsevol humà tindria por. Però jo soc de Lviv. No me n’aniré. Per a què? No podem estar tota la vida fugint”, afirma l’Andrí, un dels que coordina aquesta acció. És geòleg, i els geòlegs estan especialment lligats al paisatge.
Tot el pes de Rússia cau sobre Kíev, és cada vegada més complicat escapar-se cap a Europa i alguna cosa cal fer, encara que sigui interpretar un nocturn de Chopin al piano mentre es teixeixen tapissos per al front.
El pes de Rússia i el pes de la història. Des d’un balcó d’aquest palau, que és la suma de diversos palaus, Iaroslav Stetskó va declarar el 1941 la independència de la Ucraïna ocupada per l’Alemanya nazi.
La guerra és com la vida, cadascú l’absorbeix a la seva manera. Truco per WhatsApp a l’Artem, un amic de Kíev. És una persona que desconnecta radicalment de tot allò que ell no pot canviar. Li pregunto com viu l’infern i em diu que es dedica a meditar i a fer ioga. –Caurà la capital? –Caure? D’on ho has tret, això? –em respon.
–De tota la premsa mundial. –Ah... –diu.
La conversa hauria fascinat Ionesco.
La cantonada d’aquest palau acull un cafè que mol allà mateix els grans. El local és aromàtic. Escorcollen els clients perquè no hi entrin armes i, rere els finestrals, van passant els tramvies que baixen de l’església de les Carmelites Descalces.
A les taules serveixen un sacher exquisit, però la visió ja no és d’aquest món, d’aquesta Europa: tires de plàstic creuen el vidre de les finestres perquè no surtin disparats si els russos bombardegen, tot i que aquí encara no ha caigut cap bomba.
Una imatge de la Mare de Déu separa el palau del carrer dels Serbis. Al número 7 d’aquesta via, en un edifici també del segle XVII, hi ha un local molt especial. Amb una perversió que només podia engendrar l’imperi austrohongarès.
És el cafè Masoch. A peu de carrer, davant l’entrada, hi ha l’estàtua de bronze d’un home que va néixer en aquesta ciutat, Leopold von Sacher-Masoch. Un escriptor reconegut a la seva època per les seves descripcions de la vida i paisatges de Galitzia i recordat avui per l’escàndol que van provocar algunes de les seves novel·les, com La Venus de les pells, i perquè del seu cognom en va sortir la paraula masoquisme.
A la porta del bar, enganxat amb cel·lo, un foli indica el nombre de soldats russos (5.710), caces (29), helicòpters (29), tancs (198) i tanquetes (846) suposadament polvoritzats fins ahir per les forces ucraïneses.
El local no està aquests dies obert al públic. Però a dins hi ha una llum, tènue, que il·lumina els instruments de tortura.
La guerra ha tancat el bar Masoch i ha obert Ucraïna. ●