La Vanguardia (Català-1ª edició)
El Dniéper i el que hem après
El meu fill petit tenia examen de geografia. Tot el mapamundi, físic i polític. I encara que ja és la segona vegada que els ajudo a repassar geografia –també ho vaig fer amb el meu fill gran fa dos anys– la sensació ha estat la mateixa: no em deixa de sorprendre la bretxa entre el que sabem i el que comprenem.
Quan veig els mapes de la guerra d’Ucraïna, com que ho tinc recent, en reconec els noms: Dniéper, Dnièster, mar d’Azov. Odessa la tinc fins i tot més clavada en els records, per fotogrames d’El cuirassat Potemkin; però, malgrat que sé situar-los, cap d’aquests llocs no significa gran cosa per a mi, perquè en realitat en comprenc poc. La geografia marca, i marca molt –pregunteu-ho als coreans–, però entendre què significa és diferent. Entenc millor l’Amazones, o el Paranà, per molt que estiguin a més quilòmetres de distància.
La dificultat per entendre els corrents subjacents, els mapes, la cultura o la història de l’est d’Europa és només meva, esclar, i em fa valorar més que mai la cobertura dels grans mitjans de comunicació, dels que tenen corresponsals, experts i arxiu. Parlem molt de la crisi dels mitjans, jo la primera, però imagineu-vos què seria de nosaltres si haguéssim de viure la guerra a Ucraïna o els anys de la pandèmia sense ells. Primera lliçó: compreu diaris, deixeu les xarxes.
La segona lliçó que obtinc mentre provo de comprendre és que les guerres avui no es dirimeixen només per terra, mar i aire, sinó també a l’espai i al ciberespai. I que la ciberguerra té altres temps, altres actors i altres indicadors. Ajustar les nostres estructures militars, diplomàtiques, administratives i mediàtiques a aquest fet continua sent una assignatura pendent per a la qual no hi ha temps a perdre.
En tercer lloc, no ens hauríem de confondre ni una coma en el fons de l’assumpte. Putin no pot exigir la neutralitat d’un país veí. Això només correspon decidir-ho als ucraïnesos. Si decideix Putin, amb guerra tangible o sense, no estem parlant de neutralitat, sinó de neutralització. L’error de Crimea no es pot tornar a cometre.
La quarta lliçó és que, curiosament, Putin acaba de donar un sentit estratègic a l’OTAN que havia perdut des del 1989. Ens hauria de servir per abandonar el puerilisme i pagar una política de defensa comuna i coordinada, sense electrons lliures com Macron.
Malgrat això, reclamar una política de defensa seriosa i comuna no hauria d’implicar un menyscapte democràtic ni confondre eficiència amb autoritarisme. Que parlem de Putin i no dels russos només demostra la falta democràtica. Les dificultats de tenir una opinió pública són un preu necessari per als que creiem en la democràcia liberal. Cinquè aprenentatge: la dificultat no és una raó; hola, líders?
La sisena lliçó és l’excepció catalana. No puc evitar el somriure quan llegeixo Puigdemont reclamant contundència en el compliment del dret internacional. Menys graciós em sembla escoltar Junqueras en roda de premsa al costat d’Otegi, sí, Otegi, comparant Catalunya amb Ucraïna. Sort que la immoralitat i el ridícul queden només per a consum intern i ningú no s’ho pren seriosament.
Així que continuo sense entendre bé el Dniéper, més enllà del seu nom. Però sí que entenc que, en aquesta guerra infame, cal pensar primer en els ucraïnesos i després en tot el que Putin pot significar per a la democràcia i l’ordre mundial. Massa lliçons per no parar-li els peus. ●
Que parlem de Putin i no dels russos només demostra la falta democràtica