La vida en una motxilla

Et lleves i no et ve de gust llegir cap columna, ni tan sols la teva, perquè totes són de malastrugança. Mal auguri. El que un/a necessita quan es lleva, a més d’un cafè potent, és una mica d’esperança, penses.

Dos anys de covid, ara la guerra, ni en els nostres pitjors malsons no hauríem imaginat tanta mala sort. I malgrat tot, és aquí, centrat en la pantalla, aquest psicòpata de camisa i corbata, amb una mirada zombi que no parpelleja, jugant a dards mentre, a l’altre costat, un tipus en samarreta de màniga curta color d’arbequina i cara d’ensurt, que va ser elegit com a president del seu país quan era un còmic televisiu (el nostre Queco Novell del Polònia, per entendre’ns), s’adreça al seu poble esfilagarsat.

Suposem que un dia la guerra truca a la teva porta. Evidentment no l’esperaves, tu sempre a les teves coses, tan poc gregari. Suposem que et donen deu minuts per recollir els objectes més essencials, com quan hi ha un incendi i la gent agafa el quadre del casament dels seus pares i la medalla de la comunió sense saber gaire per què.

Què hi ficaries, a la motxilla?

El noi que surt per televisió amaga les ulleres d’insomni sota la caputxa. Obre la motxilla a requeriment de la reportera. Està fugint cap a la frontera amb Polònia, no ha tingut temps de pensar i li importen un rave les ideologies. D’allà surten les següents coses: unes sabatilles d’esport, el passaport, mòbil amb carregador, ibuprofèn o similar, una targeta mèdica, una manta. Dues llanternes. Unes barretes energètiques. Un raspall de dents. Res de bíblies. Res de llibres. Res de diaris. Res de promeses. Només la voluntat rotunda de sortir d’aquesta trampa. ●

Suposem que només et donen deu minuts per recollir l’essencial