La Vanguardia (Català-1ª edició)
Putin va pensar que seria un passeig
Pot ser que Vladímir Putin acabi ocupant les institucions polítiques, estratègiques i militars d’Ucraïna. La desproporció de forces així ho fa pensar. Però el president de Rússia ha subestimat dos factors que els seus generals no havien previst. Em refereixo a la resistència del poble ucraïnès a una invasió injustificada que equival a una declaració de guerra contra un país democràtic.
No hi ha hagut una guerra llampec instal·lant un govern amic de Rússia, semblant al que hi ha a Bielorússia.
El president Volodímir Zelenski no ha fugit. S’ha quedat al seu país i s’ha posat al capdavant d’un moviment de resistència que és molt probable que continuï mentre hi hagi tropes russes en territori ucraïnès. La resistència romandrà oberta o clandestinament encara que
Putin canviï per la força el govern de Kíev. I no ho faran només els militars, sinó part de la població que s’ha allistat a la insurgència contra els russos. Al Kremlin coneixen la frustrada experiència afganesa del 1980, que va acabar en fracàs i que va suposar el començament de la fi de l’imperi soviètic.
La història demostra que fàcil que és ocupar totalment o parcialment un país i com n’és de difícil sortir-ne. L’experiència de les descolonitzacions europees així ho certifica i els nord-americans ho van conèixer al Vietnam i més recentment a l’Iraq i l’Afganistan.
Un altre factor inesperat d’aquesta guerra no provocada contra Ucraïna és haver promogut una unitat insospitada només fa uns mesos a la Unió Europea i a l’Aliança Atlàntica.
Davant situacions adverses a Europa se sol assenyalar la decadència d’Occident, com ja ho va fer Oswald Spengler al final de la Gran Guerra el 1918. Les democràcies no només no són perfectes, sinó que viuen en crisis permanents. És el preu de la llibertat en les societats plurals. El més propi d’una democràcia és viure en crisi real o aparent.
Quan Hitler va envair Polònia el primer de setembre del 1939, Churchill va haver d’esperar diversos mesos fins que va ser designat primer ministre. Anglaterra va combatre en solitari fins que més de dos anys després F.D. Roosevelt es va unir a la guerra contra el nazisme després de l’atac japonès a Pearl Harbor. Les relacions entre De Gaulle i Churchill van ser tempestuoses, com prova documentalment l’historiador francès François Kersaudy en un llibre imprescindible.
No hi ha unanimitats, afortunadament, en les democràcies. Però quan veuen perillar els seus sistemes de vida o són atacades per autòcrates o tirans, es defensen amb dents i ungles per no ser sotmeses per la força de les armes. Les dues grans guerres del segle passat així ho constaten.
El que ningú no havia previst és que la invasió d’Ucraïna, un país que no forma part de les institucions polítiques i militars occidentals, promogués una unitat política i d’acció tan gran com s’ha comprovat en els primers dies de la guerra. Quan Putin posa en alerta màxima el potencial nuclear de Rússia, indueix que països neutrals com Suècia i Finlàndia acariciïn la idea de formar part de l’OTAN. El fet que Suïssa, paradís de totes les fortunes ocultes de la terra, s’hagi afegit al dur paquet de sancions econòmiques i financeres contra Rússia indica la solitud d’un home que va pensar que Occident estava en declivi i que no reaccionaria davant una agressió militar contra Ucraïna.
Polònia i Hongria, els dos països més antiimmigració de la UE, han rebut amablement centenars de milers d’ucraïnesos que busquen protecció i seguretat. Putin també ha aconseguit que Alemanya, espantada del seu atroç passat bèl·lic, s’hagi compromès a subministrar armes a Ucraïna i a apujar el seu pressupost de defensa a un dos per cent del PIB. Encara que això signifiqui buscar alternatives a l’energia que arriba de Rússia.
La unitat occidental no és només per defensar el poble i el Govern d’Ucraïna, sinó per frenar un Putin que nega l’existència del país envaït i que qualifica la desintegració de la Unió Soviètica com la catàstrofe més gran del segle XX. Com si no haguessin existit l’Holocaust, els gulags i les moltes tiranies.
Vivim una crisi tan dramàtica com la dels míssils de Cuba del 1962. Cal buscar una sortida aviat i evitar una escalada del conflicte que podria tenir dimensions apocalíptiques si entra en joc la sola menció de les armes nuclears. Cal parar les armes i parlar. Cal facilitar una sortida airosa a Putin i salvar el valent Zelenski, l’home que s’ha quedat amb els seus. ●
El Kremlin no comptava amb la resistència ucraïnesa ni amb la compacta unitat occidental