Guerra i vi

En la victòria el mereixo, en la derrota el necessito”. Això va dir cert emperador francès mentre sostenia una copa de xampany Dom Perignon. I aquestes mateixes paraules em van tornar a la ment mentre brindava amb una copa d’aquell xampany amb Juan Muñoz, mestre en bons glops. Guerra i vi. La guerra, que és mort i destrucció, i el vi, que és la pau si es beu com alguns déus, entre ells Quim Vila i Joan Josep Abó, ens van ensenyar.

Encara sonaven els orgues de Putin, interpretant la mateixa partitura destructora que va utilitzar Stalin, quan tornava el Mobile World Congress a Barcelona. Passa que, si es tracta d’esdeveniments ciutadans, a mi m’interessa molt més tot el relacionat amb el vi. M’interessa, doncs, el premi Vila Viniteca de Tast per Parelles, que es tornarà a celebrar a la nostra ciutat el proper 13 de març a la Llotja de Mar. Aquest premi no és polític, ni està manipulat per agents literaris en connivència amb algunes editorials. I si parlo aquí de literatura és perquè el vi i el menjar són els gèneres literaris que més m’interessen. Tots dos han estat conreats, divulgats i consagrats per persones amb talent com els sempre enyorats Xavier Domingo, Néstor Luján i el meu amic el mariñeiro Miguel Sen, que des de fa anys viu a la Galícia d’Álvaro Cunqueiro, que també va fer bona literatura amb les coses del beure i del menjar.

A aquesta gent, lluminosa, vividora i amena, he afegit últimament un nord-americà, el corresponsal de guerra i periodista A.J. Liebling, que va escriure d’esports al New York Times i de boxa, curses de cavalls i gastronomia a The New Yorker. A Liebling, de qui s’acaba de publicar el llibre Apetito por París, me l’ha descobert l’editora Ester Pujol, que és l’entusiasme ros, professional i estimulant que tot veritable escriptor necessita. Sospito que també Liebling el va necessitar i, pensant que el seu talent va ser reconegut tardanament, no sé si el va tenir. El lluminós Liebling era un individu de peus plans, miop, irònic i feliçment gras. Vestia de manera descurada, duia barret i opinava que “beure vi és gairebé tan subjectiu com l’amor, però l’aposta és menor. Triïs el que triïs, obtens alguna cosa a canvi de diners”. Mentre l’exhibicionista Hemingway, també llavors a París, demanava que el fotografiessin com a Liebling, aquest vivia, és a dir, que menjava, bevia i escrivia. No va voler mai que li diguessin gurmet sinó golafre. I el va matar la seva golafreria. Dels seus primers temps parisencs va dir en certa ocasió el següent: “Sovint estava sol, però rares vegades me’n sentia”. James Salter va escriure que Liebling té moltes de les qualitats dels seus vins favorits. “Llegir-lo estimula els sentits i proporciona un sentiment d’aprovació cap a la vida com el que s’obté als bons museus o passejant per carrers bonics”.

Fins a llegir Apetito por París no havia pensat mai que beure vi és gairebé tan subjectiu com estimar, però amb menys risc. He de parlar amb Quim Vila.

Hemingway demanava que el fotografiessin; Liebling menjava, bevia, escrivia, vivia