Goya ja va retratar la guerra d’Ucraïna

En el seu últim assaig, Davant el dolor dels altres (Proa, 2003), Susan Sontag escriu: “Hem de permetre que les imatges atroces ens persegueixin”. Contradient el que havia sostingut ella mateixa trenta anys abans a Sobre la fotografia, que l’exhibició repetida del dolor anestesiava la consciència, l’escriptora defensava que les imatges de patiment real podien ser una arma positiva en mans d’aquells que poguessin fer alguna cosa per alleujar-lo o dels que poguessin aprendre d’ell. “Això és el que els éssers humans s’atreveixen a fer, i potser s’ofereixen a fer, amb entusiasme, convençuts que és just. No ho oblidis”, advertia. Sontag, que en aquell moment patia l’últim assalt d’un càncer recurrent, va il·lustrar la portada del llibre amb un aiguafort dels Desastres de la guerra, de Goya. Un soldat polonès descansa plàcidament amb el cap recolzat sobre una mà mentre contempla orgullós el cadàver de l’espanyol que acaba de penjar amb el seu propi cinturó i ara penja d’un tronc sec amb els pantalons fins als genolls. Perplex davant la brutalitat i la monstruositat del que els homes som capaços de fer amb altres homes, el pintor la titula Tampoc. En una altra, Per això heu nascut, simplement ensenya un home que vomita sobre un camp de cadàvers abandonats. Goya capta tots els horrors de les guerres passades, presents i futures, i els llança contra l’espectador amb la voluntat que els vegi, perquè les espantoses escenes de violació, tortura i mutilació li provoquin la mateixa nàusea.

Dos segles i milers de conflictes bèl·lics després de la guerra de la Independència (1804-1814) que tant va pertorbar l’artista, el relat de Goya torna a assaltar-nos des d’Ucraïna. És fàcil reconèixer entre els centenars de persones que fugen en massa per la frontera de Polònia la dona que sosté en braços un nen mentre n’arrossega un altre que mira tossudament cap enrere, com resistint-se a abandonar el lloc on viu ( Jo ho vaig veure). O identificar la Júlia, la mestra ucraïnesa que dissabte plorava davant les càmeres mentre esperava que la despleguessin per lluitar contra les tropes russes, en la dona que forceja a terra amb un soldat francès que l’agafa violentament pels cabells ( Les dones donen valor). O, en fi, sentir el desemparament i el plor desconsolat d’un nen que arrabassen de la seva mare ( Ni així) en les paraules d’un soldat rus abans de morir: “Mama, tinc por”. Després de Goya ja ningú no podia quedar callat davant el salvatgisme, la maldat i la crueltat inherents a la guerra. Volem la pau, però el monstre reapareix una vegada i una altra, cada vegada més sagnant, cada vegada més inhumà. Prenc per a mi una frase de Sontag quan es veu reflectida en una finestra: “Susan, no et converteixis en una persona de qui t’avergonyeixis...”.

En veure la seva imatge, Sontag es va dir: “Susan, no et converteixis en una persona de qui t’avergonyeixis...”