La Vanguardia (Català-1ª edició)
Ucraïna, la mirada incòmoda del catalanisme
Durant un segle, la complexa història ucraïnesa ha despertat a Catalunya un interès discontinu
Espanya no deixarà anar Catalunya. Podria permetre la separació d’Euskadi, com Rússia la dels països bàltics, però no la de Catalunya, igual que Rússia no permetrà la d’Ucraïna perquè és massa la seva pròpia essència”. Macià Alavedra pensava en el rus de Kíev com a precedent de l’imperi dels tsars quan va fer el plantejament a Xavier Arzalluz, que el va recollir a les seves memòries, Así fue (2005). La tesi de l’aleshores conseller d’Economia i Finances dels governs Pujol, després de la invasió russa emparada en l’imaginari irredentista soviètic, resulta avui profètica.
Des la celebració dels referèndums unilaterals d’independència a les regions de Donetsk, Luhansk i Crimea l’any 2014, el segment més extrem del catalanisme, l’independentisme, s’ha mirat la crisi ucraïnesa amb incomoditat. El seu gruix no ha reconegut el dret a l’autodeterminació dels territoris prorussos perquè les armes els han donat suport i no compten amb pòsit històric nacional per justificar-lo. Ha defensat la integritat d’Ucraïna, però sense entusiasme.
La prevenció no és, però, fruit de teoritzacions separatistes contemporànies, sinó que té arrels profundes. Durant un segle llarg, el catalanisme ha adoptat causes alienes com a pròpies per explicar-se i justificar-se. La complexa història ucraïnesa, però, no ha resultat útil com els casos d’Irlanda, Escòcia, Flandes o el Quebec, per establir paral·lelismes i l’interès per aquest país de l’altre extrem d’Europa s’ha focalitzat en quatre períodes concrets.
En començar el segle XX gairebé tot coneixement catalanista sobre el país del Don bevia dels articles d’Antoni Rovira i Virgili a El Poble Català, que després van servir per elaborar el breu estudi sobre Ucraïna aparegut el desembre del 1912 en el primer volum de la Història dels moviments nacionalistes. L’historiador i periodista hi explicava l’intent de vertebrar un país a partir de territoris fragmentats i l’aparició de dos vessants del nacionalisme ucraïnès. “El moderat, que es conforma amb una concessió de l’autonomia dintre de l’imperi rus, i el radical, que creu en l’enfonsament de l’Estat rus actual i espera la creació d’una Ucraïna independent”.
A la tardor del 1918, a les acaballes de la Primera Guerra Mundial, el catalanisme va viure el primer esclat d’interès per Ucraïna després de la concreció de la seva independència, amb l’ajut dels imperis alemany i austrohongarès, arran de l’ensulsiada de l’imperi rus i l’inici de la revolució russa. Va ser la Lliga Regionalista, a través de La Veu de Catalunya, qui va donar-hi ressò.
L’historiador Pere Màrtir Bordoy Torrents emfatitzava que una part d’Ucraïna, Galitzia, dins de l’imperi austrohongarès, era “considerada com el Piemont” del país. És a dir, l’impulsor del ressorgiment ucraïnès, seguint el patró italià i fent un paral·lelisme amb Catalunya, considerada també aleshores pels lligaires el Piemont —el peu del mont, no dels Alps, sinó dels Pirineus— d’Espanya, en clau de regeneració política.
Als anys vint, excepte per destacar la rellevància comercial del port d’Odessa, tota l’atenció va passar per debatre a la tardor del 1924 sobre la conveniència d’usar “Ucraïna” o “Ucrania”, que defensava el geògraf Pau Vila, contra “Ucrània”. Una polèmica que va encetar la Revista de Catalunya i va traslladar-se a La Veu de Catalunya i La Publicitat. El setembre del 1929 va aparèixer la traducció al català de Melcior Font i Josep Miracle de Taràs Bulba, el zenit de l’escriptor ucraïnès en llengua russa Nikolai Gógol.
Als anys trenta, la florida de la premsa en l’etapa republicana i de l’edició en català va despertar en els òrgans del catalanisme de distinta tendència com La Humanitat o Mirador un segon repunt d’interès per Ucraïna. Primer en un pla literari per figures com Taràs Xevtxenko, “el Verdaguer ucraïnès”, o l’ex bolxevic Angèlica Balabanoff, vinculada al moviment socialista italià, que va passar per Barcelona per escriure sobre els moviments socials a Catalunya.
Després polític. L’octubre del 1936 va arribar a Barcelona el cònsol soviètic, Vladímir AntónovOvséienko, originari de Txernihiv —d’inici imperi rus, però aleshores Ucraïna, com es feia notar a la premsa catalanista—. L’agost del 1938, després d’un viatge per l’URSS, altra vegada Rovira i Virgili expressava que la república ucraïnesa federada a la Unió Soviètica “refloreix superada l’etapa de l’acció desnacionalitzadora de la Rússia tsarista”. En canvi, en el que ja eren els prolegòmens de la Segona Guerra Mundial, el comissari de propaganda de la Generalitat, Jaume Miravitlles, plantejava a La Humanitat l’interès de Hitler de contribuir a una
“gran Ucraïna” en detriment de Polònia, Txèquia i Romania com a plataforma per obtenir “el carbó i el petroli del Donbass”.
Acabada la Guerra Civil, l’exili catalanista va oblidar Ucraïna. De manera significativa el juliol del 1974 Montserrat Roig, com recull la seva biografia (2016), confessava a un periodista ucraïnès que “per vergonya meva, no sé absolutament res del vostre poble, i molt menys, de la vostra literatura. Tot i que sento una gran simpatia pel poble ucraïnès”.
No va ser fins a les acaballes dels anys vuitanta que el catalanisme va viure el tercer repunt d’interès.
La complexa història ucraïnesa no ha resultat útil com els casos d’Irlanda o el Quebec per fer paral·lelismes
L’any 1988, aprofitant el mil·lenari del naixement polític de Catalunya, el Centre Ecumènic va organitzar una celebració de la cristianització del rus de Kíev per unir els mil·lenaris català i ucraïnès. L’octubre del 1989, l’incendi a la central nuclear de Vandellòs I va agitar els fantasmes d’un accident semblant al de Txernòbil de tres anys abans.
En el marc del desmembrament de l’URSS, el catalanisme no es va fixar en Ucraïna. Per extensió i simplicitat, eren més útils les repúbliques bàltiques, en especial, Lituània. El model ucraïnès, sobretot lingüístic, amb dues llengües delimitant comunitats, no resultava paradigmàtic. El president Pujol a penes l’esmentava en els seus discursos per parlar dels seus cereals.
Més de trenta anys després, amb la preparació sobiranista de la consulta del 9-N del 2014, l’independentisme va passar de puntetes pels referèndums prorussos. Davant la invasió militar actual, la Generalitat ha donat suport a la independència i la integritat ucraïnesa, però la carpeta angunieja. Durant un segle, el catalanisme no ha trobat paral·lelisme en la història ucraïnesa i, a estones, com expressava Alavedra, la imatge que li ha retornat no li ha convingut. ●