La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Sense Juli Cèsar, Europa podria ser musulmana”
Andrea Frediani L’historiador italià publica ‘La sombra de Julio César’
Fa més d’una dècada, l’editor de l’historiador i divulgador italià Andrea Frediani (Roma, 1963) li va demanar que escrigués sobre Juli Cèsar. Ja s’ha narrat molt sobre el militar romà més famós, però Frediani, que ja havia publicat assajos històrics sobre Roma i el seu poder militar, es va animar amb una novel·la centrada en la seva amistat amb Tit Labiè, el seu lleial lloctinent, que es va acabar convertint en el seu pitjor enemic. El resultat és Dictator, una trilogia plena d’acció i èpica que va tenir un gran èxit a Itàlia. Espasa publica per primera vegada en castellà la seva primera part, La sombra de Julio César.
És un desafiament fer una nova novel·la sobre Juli Cèsar. Quan l’editor m’ho va demanar, li vaig dir que no. Els millors autors del món han escrit sobre Cèsar. Fins i tot Cèsar va escriure sobre Cèsar. Però ho vaig pensar un parell de dies i vaig descobrir un argument sobre el qual ningú no havia parlat: l’amistat entre Cèsar i Tit Labiè, que després es transforma en rivalitat. I què hi ha més bonic que explicar una amistat que es converteix en odi? És la base de tantes històries que hem estimat, i una novetat respecte al que s’havia publicat.
Què és el que el fascina sobre Cèsar?
Em diverteix comparar els grans generals de la història, com ara Cèsar, Alexandre el Gran o Napoleó. Cèsar no era el millor tàctic, perquè aplicava tàctiques de Roma. No era un estrateg fenomenal, perquè va ser assassinat pels seus propis col·laboradors. Però era un gran comandant d’homes.
Arrencava passions?
Els seus homes desitjaven morir per ell. Era molt generós, contreia deutes per corrompre els soldats. Creava un vincle en què es feia deixar diners dels oficials per donar-los als soldats rasos. En aquell moment no tenien pensió, i la seva manera de guanyar diners era seguir un general victoriós. Cèsar va perdre alguna batalla, però va guanyar totes les guerres.
Qui era Tit Labiè?
Ens agradaria saber-ho. Era el col·laborador més important de Cèsar i feia la seva feina bruta. Cèsar era el que avui anomenem un progressista, combatia contra els conservadors, que eren en l’establishment dels senadors. Va créixer en una família aristocràtica en decadència, i necessitava homes com Labiè que representessin el poble. Va ser el seu segon en totes les guerres a les Gàl·lies. Però improvisadament, quan Cèsar es rebel·la contra la República, es va aliar amb Pompeu, i no sabem per què. En els comentaris de Cèsar sobre la guerra de les Gàl·lies al final falta un tros, just quan probablement explicava per què havia perdut Labiè. Això és genial per a un novel·lista: li pots buscar un bon motiu.
Cèsar tenia amics o només bons col·laboradors?
El van matar els seus col·laboradors més estrets. Això ens fa entendre que realment era un autòcrata, un home odiós, un absolutista, perquè tenia tot Roma contra ell. La gent senzilla estava
El fidel col·laborador “Ningú no havia parlat de l’amistat entre Cèsar i Tit Labiè, després rivalitat”
amb ell. De fet, al seu testament havia deixat sestercis a tots els ciutadans romans. Però tenia en contra tota l’aristocràcia. No va tenir amics, va tenir col·laboradors, i quan va amenaçar de ferse rei el van abandonar.
Era el que avui diem un populista?
Sí, però un populista il·luminat, perquè va fer moltes reformes que sobreviuen fins avui. Segurament era un geni, tan superior als altres que suscitava enveja. Algú diu que el van matar perquè els altres senadors eren uns usurers i ell mirava de limitar els seus préstecs i interessos. El meu Cèsar és un home convençut de tenir una missió i de ser semidiví. No oblidem que estava segur de ser descendent de Venus. Se sentia superior a la resta.
Els últims anys veiem com en les nostres democràcies es volen imposar figures de líders poderosos.
L’home fort emergeix quan la democràcia està en crisi. Un cèsar no podria haver existit mai en el moment que la República romana funcionava. El mateix va passar durant les guerres mundials. Després de la Gran Guerra, hi havia crisi a Europa per tot arreu, hi havia hagut la grip espanyola, faltava mà d’obra a les fàbriques, hi havia moltes vagues... Van emergir homes forts en molts països, com Mussolini o Franco, perquè la democràcia no funcionava. Com deia Churchill, la democràcia té moltes mancances, però és el sistema menys dolent que tenim. Tot i això, hi ha moments de la història que perquè una civilització sobrevisqui calen altres solucions. Si no s’hagués imposat August, successor de Cèsar, Roma hauria implosionat.
L’obsessió de Cèsar era emular els conqueridors més grans. Quan va arribar a Espanya, amb 33 anys, es va posar a plorar davant una estàtua d’Alexandre el Gran, perquè havia mort a la seva edat després de conquerir el món. Tots som fills de Cèsar. Sense Cèsar Roma probablement
El Cèsar actual “L’home fort emergeix quan la democràcia està en crisi”
hauria implosionat i qui sap com seria Europa. Podria ser musulmana, perquè no hi hauria hagut un imperi bizantí, hereu de Roma, capaç de frenar l’onada, primer àrab i després otomana.
Ben aviat, Santiago Posteguillo també publicarà un altre llibre sobre Cèsar amb una altra editorial. Tem la competència? A Espanya és un gegant, no puc competir contra ell. La veritat, a Itàlia ven poc. Aquí la història de Roma agradava fa deu anys, ara més la medieval. És una qüestió de modes! ●