La Vanguardia (Català-1ª edició)
La cara oculta de Lord Byron
Oxford i Cambridge ja no podran jugar a Lord’s, la catedral del criquet
Va jugar Byron, i la veritat és que ho va fer francament malament; no hauria d’haver figurat mai a l’alineació”. Les declaracions van ser de JA Lloyd, el capità de l’equip de l’elitista col·legi privat de Harrow, i es referia al primer xoc que consta als annals del criquet, el 1805, contra els estudiants de l’encara més exclusiva escola d’Eton (on es va formar Boris Johnson). Byron era George Gordon Byron, gran poeta del romanticisme anglès.
A Lord Byron li va anar molt més bé en la política (va ser membre amb caràcter hereditari de la Cambra Alta del Parlament britànic), les armes (fou un heroi a Grècia per lluitar en la seva guerra d’independència), els viatges (va viure a Itàlia set anys i va recórrer bona part d’Europa) i, sens dubte, la literatura (poemes com Don Joan). Al quadre de criquet de Harrow només hi entrava pels contactes amb l’entrenador o per absència dels titulars; lògic, ja que tenia un peu deformat per una malaltia de naixement. Però, encara que només fos per raons de bressol i d’estirp, no podia ser aliè a l’esport més aristocràtic de tots, i és així com va entrar als llibres d’història, jugant en aquell partit, el primer entre Eton i Harrow. Eton va guanyar, però això és el menys important.
Des d’aleshores, al llarg de gairebé dos segles, aquells dos col·legis i les universitats d’Oxford i Cambridge s’han estat batent a l’estadi de Lord’s, la catedral mundial del criquet a l’elegant barri londinenc de Saint John’s Wood. Però ara el Marylebone Cricket Club (MCC), propietari i administrador del camp, ha decidit suspendre aquells partits, una espècie d’amistosos (encara que no tan amistosos per la rivalitat) fora de competició, amb el pretext d’“obrir les portes a altres institucions, als partits entre dones i a tants jugadors com sigui possible”. És una posició políticament correcta en el context de la guerra cultural i el moviment woke, i un atac preventiu contra qualsevol acusació d’elitisme.
De fet, les coses són una mica més complicades, i el problema dels propietaris de Lord’s és que, amb la proliferació de versions reduïdes del criquet (partits que es diluciden en un dia) i els tornejos corresponents, tenen tants inquilins que no donen l’abast, i s’han vist obligats a reconfigurar el calendari. I les víctimes han estat els partits entre Eton i Harrow, i Oxford i Cambridge, venerats pels tradicionalistes, que tenen un ambient magnífic i deixen una bona taquilla, però no omplen l’estadi com els tests internacionals contra Austràlia, Sud-àfrica, el Pakistan o l’Índia.
El duel en criquet entre Oxford i Cambridge no arriba a la rivalitat de la regata anual al Tàmesi, però també és un clàssic. Malgrat que la qualitat dels jugadors ha minvat notablement en dècades recents, dels equips d’aquestes universitats n’han sorgit llegendes com els excapitans anglesos Jason Atherton, Mike Brearley, Ted Dexter i Colin Cowdrey, i l’actual primer ministre del Pakistan, Imran Khan. El MCC ha pres la decisió de posar fi als partits sense consultar-ho amb els socis (temia que diguessin que no), però ha donat un any de gràcia a les institucions afectades perquè s’acomiadin de Lord’s abans de posar-se a buscar un altre estadi, amb menys embús al calendari,
Amb aquestes universitats hi han jugat diversos capitans d’Anglaterra i l’actual líder del Pakistan, Imran Khan
que aculli a partir d’ara els seus clàssics del criquet.
El dramaturg Terence Rattigan va anotar 29 corregudes al partit entre Eton i Harrow del 1929, i l’ex primer ministre sir Alec Douglas-Home va ser un decent llançador dretà d’Oxford i el comtat de Middlesex. No van ser superestrelles del criquet, però tampoc tan dolentes com Lord Byron. ●