Finançant l’enemic?

Que la compravenda de gas i petroli entre Europa i Rússia segueixi com si no passés res en l’actual context de guerra a Ucraïna és una de les paradoxes més xocants de l’actual guerra a Ucraïna. Les forces d’Occident han llançat una dura panòplia de represàlies econòmiques contra el règim de Vladímir Putin, que van des de la congelació de reserves del banc central rus als seus països fins al bloqueig dels seus bancs, però assegurant-se sempre que les vendes energètiques es continuaran pagant puntualment a les empreses controlades per Moscou. Un aparent contrasentit, mantenir el comerç com si res, quan estàs enviant armes i ajudes a l’enemic del teu proveïdor.

És el punt de partida d’un diabòlic circuit financer que comença amb l’arribada del gas a Alemanya o Itàlia, per posar els dos casos més rellevants. Continua amb el pagament diari d’aquelles remeses energètiques, uns 700 milions diaris, directes, sense bloquejos ni embargaments, directament als comptes de l’Estat rus. I es tracta de dòlars, esclar, no de rubles, inservibles fora del territori rus, o també al propi país, en vista de la pressa amb què els seus ciutadans se’ls treuen de sobre. I culmina amb l’ús per Putin d’aquella divisa forta per comprar productes de tota mena a l’exterior, com per exemple recanvis per al seu malmès exèrcit empantanegat a Ucraïna, i continuar fent la guerra als seus socis comercials europeus.

Hi ha antecedents històrics de finançament o ajuda a l’enfortiment de la màquina militar de l’enemic. Un dels casos més notables, als anys trenta del segle passat, va ser la motorització de l’exèrcit de l’Alemanya nazi, la Wehrmacht, per la General Motors, una de les grans automobilístiques alemanyes. En part gràcies a ella, Hitler va executar la Blitzkrieg (guerra llampec) que va marcar els primers compassos de la Segona Guerra Mundial. Però això va ser abans que s’haguessin iniciat les hostilitats. Una vegada la guerra va esclatar, el govern dels EUA va perseguir les empreses que comerciaven amb l’enemic.

Tant a Washington com a Brussel·les, així com a Berlín i Roma, són de sobres conscients d’aquesta incòmoda realitat i per tant hi ha d’haver altres causes de força major perquè es continuï mantenint en plena situació de guerra. Una d’evident és continuar assegurant el subministrament d’energies bàsiques per a les societats receptores, des de les condicions de vida de les llars al funcionament de les activitats productives empresarials. Però les autoritats europees han assegurat que les reserves controlades garanteixen el subministrament per a diversos mesos i que només es plantegen problemes a mitjà termini.

Una altra preocupació pot tenir relació amb el desig d’evitar que un canvi dràstic de subministradors podria disparar encara més els preus, i provocar un desmesurat increment de la factura. Una cosa que no només tindria efectes sobre el consumidor europeu; també el nordamericà, ja que es tracta d’un

Mentre armen Ucraïna, Europa i els EUA paguen Putin en divisa forta

mercat mundial. I en aquest hipotè- tic escenari, els governs po- drien veure’s obligats a adoptar mesures excepcionals de control de preus i subministraments que els provocarien granissades.

Queda el càlcul polític. Tancar l’aixeta de les compres de gas i petroli a Rússia suposa- ria el col·lapse financer del règim de Putin. I en aquest cas, els incentius perquè aquest adopti el curs més desesperat, el d’escalar l’enfrontament bèl·lic, no només a Ucraïna, si no en altres llocs del continent, augmentarien notablement.

D’altra banda, com en tot conflicte geoestratègic, el que està en joc no és només assegurar el subministrament propi, sinó assegurar-se el control de les grans reserves del planeta. I en l’actual conflicte, aquesta és una variable que tampoc no ha de quedar fora del focus. Rússia juga amb la Xina com el seu gran mercat alternatiu. Una cosa que els EUA tampoc no consideren una sortida acceptable. ●