Una lliçó keniana

Segurament és certa la teoria del coixins de seguretat (Ucraïna, Bielorússia i Kazakhstan) que els experts descriuen com a factor essencial del comportament de Putin. Però el que la invasió d’Ucraïna ha posat en evidència és l’ànima romàntica del líder rus. La visió nacionalista de la història coincideix amb l’idealisme alemany de finals del XVIII, encarnat sobretot per Herder. Segons aquest filòsof, una nació és un foc sagrat que no s’apaga mai. S’expressa a través de la llengua, les tradicions, el paisatge i el folklore. És un foc immutable: “La generació nacional es manté sempre idèntica a ella mateixa durant mil·lennis, si no té barreges alienes; i treballa amb més força, si roman lligada a la seva terra com una planta”.

L’idealisme alemany va contribuir, durant el segle XIX europeu, al naixement de les nacions (amb Estat o sense). Portada al límit, aquesta filosofia va causar les dues guerres mundials. I molt especialment la segona, ja que, com és sabut, el nazisme tenia com a objectiu, primer, reunir tots els parlants de l’alemany en una sola pàtria i, segon, extirpar-ne els components considerats estranys i espuris (jueus i gitanos). Putin es comporta com un nacionalista rus. Com va fer Hitler als Sudets, on predominaven els parlants de l’alemany, Putin dona per fet que corresponen a Rússia i al seu vast imperi tots els territoris on hi ha russoparlants.

Dilluns passat, l’ambaixador de Kènia a l’ONU, Martin Kimani, en un discurs contra l’atac a Ucraïna va argumentar: “No vam ser nosaltres els que vam dibuixar les nostres fronteres. Van ser dibuixades a les llunyanes metròpolis colonials de Londres, París i Lisboa, sense tenir en compte les antigues nacions que van separar. Avui, fora de les fronteres de tots els països africans, hi viuen compatriotes, amb qui compartim profunds vincles històrics, culturals i lingüístics. Si, en el moment de la independència, haguéssim optat per construir estats sobre la base de l’homogeneïtat ètnica, racial o religiosa, encara estaríem lligats a guerres sagnants. En canvi, vam acordar que ens conformaríem amb les fronteres que hem heretat, però que perseguiríem la integració continental”. I afegia: “Més que formar nacions que sempre miraven enrere a la història amb una nostàlgia perillosa, vam optar per mirar endavant, buscant una grandesa que cap de les nostres moltes nacions i pobles havia conegut mai”.

Aquest discurs magistral, a més de regar l’esperança en el futur d’Àfrica, podria servir de reflexió també per a nosaltres, que hem viscut en els últims anys l’exasperació de la nació catalana i de la uniformitat espanyola (sense travessar la línia vermella, però acostant-nos-hi temeràriament).

Agradi o no als nacionalistes d’una i altra bandera, portem segles de coexistència, certament no idíl·lica, però amb gran marge de millora. Trobar l’equilibri just i equitatiu costarà moltíssim. En canvi, i com demostra Putin: que fàcil que és baixar pel tobogan de la tragèdia!

Un africà contradient Herder, Putin i fins i tot els nostres temeraris