Com negociar amb Rússia

Putin vol reconstruir l’àrea d’influència de l’imperi tsarista i de la Unió Soviètica, però sobretot vol evitar que a les fronteres de Rússia hi hagi democràcies consolidades. La raó és que aquestes, per la via de l’exemple i més si són de pobles eslaus com Bielorússia i Ucraïna, contaminarien i podrien posar en perill el règim autocràtic de Putin. L’exigència que aquests països no s’adhereixin a l’OTAN és una peça accessòria per al Kremlin, que també demana la “desmilitarització i desnazificació” d’Ucraïna. Traducció: vol una Ucraïna amb un govern titella com el de Bielorússia. L’agressió russa comença quan després del moviment de la plaça Maidan el 2014 Ucraïna es planteja entrar a la Unió Europea (petició que ara ha reiterat el president Zelenski).

L’estratègia de Putin passava per una victòria militar ràpida. No serà així per la resistència del poble ucraïnès i per la contundència de les mesures financeres d’Occident. Això sí, se segueix rebent i pagant pel gas i petroli russos que Europa importa. La desconnexió de l’energia és el que faria més mal a l’economia russa, però també el que causaria més problemes a l’europea. Europa podria passar sense els combustibles de Rússia, però els preus energètics i la inflació pujarien encara més.

La reacció de Putin a les dificultats de la invasió i a les sancions occidentals ha estat amenaçar amb l’ús d’armes nuclears (apuntant sobretot al públic alemany), i advertir Finlàndia i Suècia de les conseqüències d’entrar a l’OTAN. Ments benpensants han proposat la “finlandització” o “neutralitat” d’Ucraïna. Però aquesta opció no compta amb l’opinió dels ciutadans d’Ucraïna, i seria el resultat

La manera de contenir un país agressiu és deixant una ambigüitat estratègica en la resposta

d’una realpolitik descarnada. A més, Rússia només l’acceptaria amb un govern no democràtic que controlés.

Els EUA es van equivocar en dir que en cap circumstància intervindrien a Ucraïna en no ser membre de l’OTAN, malgrat que, aquest cop sí, els serveis d’intel·ligència la van encertar en detectar els preparatius militars de la invasió. Això va donar via lliure a Putin per atacar. Un error similar com quan van posar una data concreta per a la retirada de l’Afganistan, amb el resultat per tots conegut. Ara es veuen potencialment amenaçades no només Finlàndia i Suècia, sinó també les repúbliques bàltiques, difícils de defensar per la seva situació geogràfica. Formaven part de l’imperi soviètic i Estònia i Letònia tenen aproximadament un 25% de població d’origen rus, l’excusa perfecta per envair-les amb el pretext de “salvar-los” d’un genocidi imaginari.

La manera de contenir un país agressiu, armat fins a les dents, i disposat a fer servir la força com la Rússia de Putin, no pot ser eliminant opcions defensives, sinó deixant una ambigüitat estratègica en la resposta. Sembla que tant Alemanya com la UE s’han despertat i la primera està disposada a tenir un pressupost de defensa més d’acord amb el seu pes econòmic (fins al 2% del seu PIB) i la UE aportarà 450 milions d’euros per armar Ucraïna.

El que és evident és que la contenció d’un agressor té un preu. La desconnexió energètica n’és un que Europa ha d’estar disposada a pagar, i l’altre és tenir i finançar una política de defensa coordinada i robusta. Sembla que la UE està començant a fer uns primers passos cap a l’autonomia estratègica, l’única manera de no dependre del cada vegada menys fiable soci americà. Pensem que Trump podria tornar a ser el proper president a l’altre costat de l’Atlàntic. ●