Kíev i la factura del procés

Em pregunto quants anys han de passar perquè el procés ja no passi factura a Catalunya i la nostra mirada –a nosaltres i al món exterior– deixi d’estar contaminada, de manera que parlar d’Ucraïna, del col·legi arbitral de Tenerife o de passejar per la vida amb un lliri a la mà sigui una cosa natural i, sobretot, lliure d’apriorismes.

Passi el que passi, es parli del que es parli, de moda o de guerres, l’enèsima factura apareix sobre la taula: i com pago jo ara un cafè i un Vichy si he malgastat fins a l’últim euro de la meva butxaca –i de la meva credibilitat–? Igual que els vells gentilhomes de Castella, hi ha un nucli polític i social incapaç de fer taula rasa i començar de zero, d’aquí que abans morts –o ridículs– que senzills.

Pel que fa a proverbis ningú no guanya els xinesos. Són sofisticats, originals i lleugerament poètics, a diferència dels nostres.

Ucraïna deixa en evidència que Catalunya continua desubicada en tot

Dels anys a Hong Kong i Pequín me’n va quedar gravat un, molt útil en aquells anys en què la Xina s’esforçava a passar del maoisme al capitalisme, un triple salt mortal: “Fer sopa de peix d’un aquari és fàcil, el difícil és fer un aquari d’una sopa de peix”.

Aquí, la sopa de peix se’ns ha indigestat –mira que és difícil!– i, mig orgull, mig supèrbia, costa i costarà d’aterrar novament al món, tan complex, sobretot quan has passat una dècada simplificant-ho tot a un blanc o negre. Apostant a vermell o negre. Aquesta és, crec, la factura diabòlica que toca continuar pagant, dia rere dia, mes rere mes.

Catalunya està desubicada a tot arreu. En si mateixa, a Espanya, a Europa i al món. Mirem el fons de l’olla, una mica de sopa, quatre grans d’arròs, i alguna petxina i un parell d’espines provant de recordar i recompondre aquell aquari, que ni estava tan malament –de malament ho estan a Ucraïna– ni era tan espantós.

Quan aconsegueixes reduir la realitat al blanc o el negre, a bons i dolents, a indis i americans –amb rèdits electorals–, costa i molt afrontar la complexitat del món. Sobretot, si despulla alguns dels mites fundacionals i deixa en evidència aquells líders de pa sucat amb oli. ●