Drets de família

Sempre em van fascinar les famílies nombroses que, arribades les vacances, emprenien el vol cap a Jerez de la Frontera o Palma. Semblaven un anunci modèlic de felicitat i pulcritud. M’hipnotitzava aquella fila de nens amb mitjons llargs i mirada dolça. Les nenes pentinades meravellosament amb les trenes en forma de diadema potenciaven la meva sensació de malaptesa, ja que amb les meves filles no vaig passar mai de les dues cues.

Hi ha un temps, durant la criança, en què acostumes a pensar que les famílies dels altres són millors que la teva: pares i mares que han sabut educar de debò tant en la ingesta de verdures i el control del sucre com de pantalles. T’arribes a convèncer que els seus fills no es taquen o no es queixen mai, ni xisclen ni donen cops de porta. “Com s’ho faran?”, em preguntava aleshores amb insistència. Fins que vaig comprendre que aquelles famílies no havien de conjugar un verb esquerp i trampós: conciliar. Ara, la ministra Ione Belarra, en ple procés d’aprovació d’una molt necessària llei de Famílies, recorda el sentit del verb: fer compatibles coses de diferent naturalesa. I subratlla que la conciliació no pot consistir en un conjunt de pedaços que permeten als pares suportar esprints que els deixen exhaustos, sense paraules per a l’hora del sopar. “Hem de tornar-los el temps a les famílies”, afirma.

Perquè aquestes no són patrimoni exclusiu de ningú, per molt que la dreta s’hagi arrogat la promoció de la natalitat, això sí, sense procurar injeccions d’ajuda material –Espanya, el país de la UE que menys inverteix en prestacions familiars directes–. I tampoc no hi ha una única manera d’entendre-les. De fet, el ministeri de Belarra proposa d’igualar els drets de les famílies monomarentals o LGTBI; que s’ampliï el permís de maternitat i paternitat fins als sis mesos, i que es dilati el període concedit per cuidar els nostres malalts. Perquè, quan els que formen part de la teva tribu pateixen, anar al seu costat i estar amb ells esdevé una autèntica croada, i fins i tot una mena de subversió en algunes empreses poc tolerants amb el fet de posar la vida al centre.

I si buidem el centre de vida, què ens queda? Perquè estar condemnats a ser mares i pares sense temps ni tranquil·litat –material i anímica– per teixir afectes i gaudis, reparar ferides, alimentar la confiança i compartir valors ens allunya d’aquella definició tan esmolada com precisa sobre què és ser família, segons Jonathan Safran Foer: “Un dia arribaràs a fer per mi coses que odies”. ●