Jugar-se la vida per informar

Per a la columna d’avui tenia al cap tractar un altre tema, però la veritat és que l’ànima m’ha pogut una vegada més. Aquest no és un escrit de crítica televisiva convencional, ni un comentari analític de res que tingui a veure amb el sector; és el meu sincer homenatge a tots els professionals que aquests dies estan cobrint per als seus mitjans de comunicació l’absurda guerra entre Rússia i Ucraïna.

Penso en tots ells mentre escric aquest article calent i protegit a la redacció, sa i estalvi de la cruesa de la (in)humanitat. I em sento malament. Em sento malament quan emeto qualsevol queixa artificial i després els meus ulls van a parar a la pantalla de televisió que tinc a l’escriptori i els veig, abillats amb armilles i cascos, al mig d’un escenari caòtic i sagnant, intentant fer la seva feina.

Penso en les seves famílies i parelles, en el patiment aliè que deu causar saber que algú a qui estimes se n’ha anat a cobrir una cosa tan dura com una guerra, però també en com d’orgullosos es deuen sentir veient que tenen la valentia d’exercir la seva professió en circumstàncies molt poc favorables. Posant en risc la seva pròpia vida per tenir els altres, la seva audiència, espectadors, oients o lectors, informats sobre el que està passant sobre un terreny on l’estampa quotidiana és un bombardeig o expulsions continuades. Sense saber quan podran tornar i en quines condicions emocionals i psicològiques.

No només parlo de les persones que donen la cara a la televisió –no vull citar ningú perquè segur que em deixaria algú, i seria tan dolorós com injust–, sinó també dels seus respectius equips, els que moltes vegades passen desapercebuts, com els camerògrafs, els fotògrafs o les persones que es dediquen a la producció. El valor que té la seva informació, per molt que ara hi hagi millors tecnologies i facilitats en l’àmbit comunicatiu, és enorme, perquè, entre altres coses, el que no ha canviat amb el pas dels anys és el risc de perdre la vida pel fet d’haver triat informar.

Que aquest homenatge serveixi als companys del sector desplaçats a altres zones de conflicte del planeta i, evidentment, els ciutadans que estan patint els estralls d’una guerra i que, en el millor dels casos, salven la vida deixant enrere tot el que tenien. Per tots ells, aquesta abraçada virtual que us acariciï l’ànima. ●