La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Les imatges d’Ucraïna m’han fet plorar”
Salvatore Adamo Cantant, actua al Palau de la Música
L’última vegada que va cantar a Barcelona va ser al Palau de la Música el 2020, just abans del confinament, i avui Salvatore Adamo torna al mateix escenari (21 h) en el marc del Festival del Mil·lenni. El cantant celebra 60 anys de carrera –ell en té 78–, raó per la qual oferirà un extens repertori en què equilibrarà els seus clàssics obligatoris ( Mis manos en tu cintura, Cae la nieve...) amb temes recents, els que mostren la seva faceta més compromesa.
Ha cantat a Ucraïna?
Vaig cantar fa uns deu anys a Kíev. He vist imatges per la tele, i potser no és oportú dir-ho, però m’han fet plorar. No em pensava que Rússia envaís Ucraïna, però l’evidència és que l’escalada encara pot créixer més, i això seria una catàstrofe per al món.
Quin menú oferirà al concert?
Seria presumptuós no cantar les cançons a què dec la fidelitat del públic hispà. Són 15 cançons a través de les quals vull mostrar la meva evolució. I, a més a més, com que m’interessa el que passa ara mateix, interpretaré un tema que es diu Migrantes, i també Un sueño, que vaig cantar al Palau fa dos anys i que està dedicat a Martin Luther King. Són temes que vull cantar perquè són necessaris: la gent ha de saber que jo no visc als núvols; sé què passa a la Terra.
Com va sorgir Migrantes?
Imatges que veus a la tele que et trenquen el cor: nens ofegats a l’aigua... És terrible. Els meus pares també van ser emigrants, i, tal com dic a dalt de l’escenari, emigrar no és mai un plaer; sempre és un dolor.
Mirant al passat, el 1966 vostè era el músic que venia més després dels Beatles.
No sento nostàlgia; són coses que sé que he viscut i que no em podran robar mai. Però un és vell quan el pis dels records pesa més que el pis dels projectes i dels somnis. Per això provo de seguir els somnis; encara en tinc molts a la vida.
De quins projectes em parla?
Soc conscient que la vida ha estat molt amable amb mi. Ara els meus somnis van cap als meus nens, els meus fills, que ells també puguin fer el que vulguin.
La gent no compra discos avui dia, tot és digital i streaming.
És una immensa evolució que farà que al final el disc no existeixi físicament. És una qüestió molt difícil d’imaginar per a la meva generació, però jo mateix confesso que descobreixo cantants i artistes navegant per xarxes socials, per YouTube. Hi ha una gran incertesa, perquè tot és molt abstracte, tot és virtual. Vaig escriure una cançó que cantaré, en francès, titulada Nu i on dic que internet és un miracle, però potser, i ho dic amb ironia, es tracta de formatar el nostre pensament, de dictar els nostres usos, i acabem sent completament transparents sense haver d’amagar res.
Com va viure la pandèmia?
D’una banda, tenia la impressió que m’estava rovellant i, de l’altra, he escrit cançons i he adaptat unes quaranta cançons anglosaxones al francès. Estic acabant un àlbum en què al final cabran 16 o 17 adaptacions de Dylan, Neil Young, Paul Simon, 10 cc, Elton John, Simply Red, James Taylor o Alphaville. Sortirà al setembre.
Hi ha un secret que expliqui aquests seixanta anys tan actius?
No sé com expressar-ho, però avui es parla d’una actitud a l’escenari, i jo crec que puc dir que no tinc actitud; soc el mateix a la vida que a l’escenari, i crec que la gent sent aquesta honestedat i
aquesta sinceritat. Ho baso tot en la sinceritat, perquè soc conscient que el que em va passar i em continua passant és un privilegi immens, i que tot es podria parar d’un dia per l’altre.
Què és el més important que ha d’aportar la música, a més d’agradar?
La música pot expressar tots els sentiments; de vegades no necessites paraules per sentir que la música acosta la gent entre si. De vegades no necessites aixecar el puny, sinó que vas a una música que conté aquest missatge, i tot el planeta ho comprèn.
Ser ric dona tranquil·litat, oi? Tinc el gran privilegi de no haver de pensar en els diners; és el que desitja tothom. Però també puc assegurar que no he fet mai res només pels diners. ●