Adolfo Dieste es jubila

Adolfo Dieste es jubila i el lector no deu saber qui és, però això últim no té importància, ja que tots tenim una història per explicar al món. La història d’Adolfo Dieste m’agrada i em genera enveja perquè jo també voldria ser allà, en un pedestal, quan em jubili.

(I m’he d’afanyar: ja no soc aquell nen que se’n va anar de casa amb una motxilla carregada d’il·lusió.)

Adolfo Dieste tampoc no és aquell nen, tot i que ho continua semblant, amb un verb verborreic, una ànima juvenil i un instint atlètic. Adolfo Dieste va encongit sobre si mateix com un cargol o una tortuga, i tot i això encara corre que se les pela.

I quan pot, em deixa anar:

–Ep, Sergi (em diu Sergi; és un dels pocs humans autoritzats a dir-me així): l’altre dia van caure deu sèries de 400 m a 1m20s la volta.

(Per al profà, tot això és xinès; els corredors iniciats entendran que 10x400 a 1m20s és cosa seriosa.)

Però no deixeu que em desviï.

Si envejo Adolfo Dieste no és per les seves proeses atlètiques (tot i que també), sinó pel seu poder de convocatòria: 150 homes i dones havíem anat a reunir-nos l’altre dissabte a les pistes d’atletisme de Can Dragó, atrets per la festa sorpresa que els deixebles del Fondiesteam –i entre ells el meu estimat Juan Bautista Martínez, company de pupitre a La Vanguardia– havien muntat al jubilata.

Repeteixo: 150, en un matí de dissabte. Abans que aparegués Dieste, van anar apareixent talents del passat, els seus deixebles del Fondiesteam, amics de l’Uni, d’altres del CAR de Sant Cugat, llançadors, corredors de tanques, fondistes, velocistes, jutges, directius i entrenadors, metges, advocats, mestres, joves i vells. L’ésser humà és fascinant: 150 paios compartint watsaps durant dos mesos i durant aquell temps ningú se n’havia anat de la llengua. Dieste no en sabia res.

–De debò, no en sabies res? –vaig anar a preguntar-li mentre trotàvem pel tartan (hi va haver tres sèries de 2.000 m; a la pista es correrà).

–De debò que no. Tot i que l’altre dia em vaig emprenyar. Algú de qui no sabia res fa anys m’havia enviat un missatge preguntant-me si encara estava lesionat. Com ho podia saber? Això em va neguitejar.

(I era cert: el dia de la sorpresa, Dieste arrossegava un lleu problema a l’isquiotibial).

Els 150 paios li vam muntar el passadís i després Dieste ens va anar saludant un a un recordant sempre alguna anècdota antiga.

A mi em va dir:

–Tu corries molt, Sergi. Tot i que suposo que recordes el dia que et vaig deixar enrere baixant per la font del Gat, oi?

Ho recordo, i encara em fa mal.

Però allà continuo, celebrant la seva jubilació.

Dieste va encongit sobre si mateix com un cargol o una tortuga, i tot i això encara corre que se les pela