La Vanguardia (Català-1ª edició)
Guedes val una final
Un gol solitari del portuguès classifica el València contra un Athletic que es va estavellar amb la muralla defensiva de Bordalás
Tres anys després, de la mà de Bordalás, el València torna a una final de Copa del Rei després de superar en una eliminatòria electritzant l’Athletic Club. El gol solitari de Guedes, amb un fantàstic xut des de la frontal abans del descans, va desnivellar el partit de tornada en un Mestalla a vessar, després de l’empat a San Mamés. Els valencianistes van ser més efectius a les àrees i van acabar trasbalsant els seus rivals, lligats de mans per l’entramat defensiu organitzat per l’equip local.
Va caure el matagegants Athletic, que havia aconseguit derrotar Barça i
Reial Madrid a la recerca de la seva tercera final consecutiva. L’hi va negar l’equip de Bordalás, que ja va merèixer més a San Mamés, i que a Mestalla es va buidar en un exercici de desgast enorme. Els locals es classifiquen per a la seva divuitena final, tres anys després de l’última vegada, que van conquerir contra el Barça.
Els constants retrets creuats dels dies previs van fer que Marcelino, que va conquerir amb el València la Copa del Rei del 2019, fos xiulat en la seva tornada a Mestalla. Això sí, Bordalás no va dubtar a saludar el seu homòleg abans de l’inici. El tècnic valencianista va apostar d’inici per donar seguretat a l’equip amb tres centrals. Com ja va fer contra el Mallorca, Paulista es va incrustar a la defensa per convertir en carrilers Gayá i Foulquier. A l’Athletic, Marcelino es va decidir per l’experiència de Raúl García i la velocitat d’Iñaki Williams en atac.
Si alguna cosa asseguren els equips de Marcelino i Bordalás és intensitat i rigor defensiu. Cap no va defraudar en la seva proposta però, en contra del previst, el ritme va ser altíssim a l’inici. Un espectacle d’anada i tornada, sense pausa ni control per part de cap dels dos equips. Només s’havien disputat dos minuts de joc i tots dos havien trepitjat l’àrea contrària amb Bryan Gil i Berenguer com a protagonistes. El valencianista va repetir al cap de pocs minuts amb un xut des de la frontal que va marxar desviat per molt poc. Abans del vint donava la rèplica Muniain amb un xut proper que el porter local va aconseguir rebutjar a córner.
El València, molt més elèctric en les transicions, va semblar que tenia les idees més clares. Intensitat i contraatac com a màximes i poques complicacions en el maneig de la pilota. L’Athletic va viure durant molts minuts de les curses a l’espai de Williams, fins que a la mitja hora es va aconseguir instal·lar en camp contrari. Mentre els locals buscaven sortir amb velocitat, els blanc-i-vermells intentaven elaborar amb més pausa, intentant trobar forats en la poblada defensa valenciana.
El partit es va desequilibrar en dos minuts de bogeria just abans del descans. Primer Muniain va llançar corrents Williams, que va guanyar Diakhaby, però en el mà a mà Mamardashvili va estar felí per prohibir-li el gol. Va perdonar l’Athletic i Guedes l’hi va fer pagar. El minut següent de l’error de Williams el portuguès va clavar un violent xut des de la frontal, impossible per a Aguirrezabala. Una genialitat que va desnivellar el duel just abans del descans i que Soler va poder convertir en doble poc després, però el seu xut final el va desviar el porter.
En la represa el domini de l’Athletic va ser més acusat, però el València amb prou feines va concedir arribades de perill. Quan faltava mitja hora per al final Marcelino va fer entrar Sancet, Vencedor i Petxarroman. L’Athletic va inclinar, si era possible, una mica més el camp, però les ocasions es feien pregar. Nico Williams va completar la terna ofensiva visitant. Muniain es va acostar al gol en un xut escairat que va buscar l’escaire sense sort. Les presses i les imprecisions van anar restant fe a les intencions bilbaïnes, impotents davant l’ofici d’aquest València, que ja espera rival per al 23 d’abril a La Cartuja de Sevilla. ■
El València torna a una final tres anys després de guanyar el seu vuitè ceptre contra el Barça