La Vanguardia (Català-1ª edició)
Alcarràs, Ucraïna i la fi del món
La prosperitat és fràgil. Durant trenta anys, Europa es va convèncer que la interdependència econòmica era la manera d’apaivagar els tirans. Es va equivocar. Els préssecs d’Alcarràs també expliquen aquesta història.
Alcarràs. Municipi de Lleida a onze quilòmetres de la capital i epicentre d’un dels fenòmens del camp espanyol al segle XX (l’altre és l’Almeria del reg per degoteig, la del mar de plàstic). El miracle de la comarca del Segrià comença a finals dels anys cinquanta, quan arriba l’aigua de regadiu i s’especialitzen en cultius fruiters. Pera, poma, préssec... Hi ha fam de terra entre una població que té en la memòria la duresa i l’escassetat del secà. Les parcel·les es venen i revenen. El resultat és un boom demogràfic i una prosperitat que dura fins al 2014, quan s’interromp de manera sobtada.
La història d’aquell miracle està encara per explicar. Però el final, el crepuscle d’aquest univers d’explotacions agràries familiars i de temporers vinguts de molt lluny, el capta amb precisió i empatia Carla Simón en una pel·lícula que ha guanyat l’últim Ós d’Or del Festival de Berlín, Alcarràs.
Rodada en català, la pel·lícula explica la història dels Solé. Reunida per a la que serà l’última collita, la família està ferida pel dilema de continuar amb una explotació de presseguers a la que ha estat vinculada durant vuit dècades o cedir als plans del propietari, que ha venut la parcel·la per instal·lar-hi panells solars. Alcarràs reflecteix la fragilitat de la cultura lligada a una terra que ha permès viure amb comoditat i dignitat tantes famílies Solé i ha garantit la prosperitat dels pobles del Segrià. Una activitat de què fugen ara els joves: va deixar de ser rendible, no compensa el sacrifici.
El detonant del final del miracle dels fruiters està a 4.000 quilòmetres de distància de Lleida, a la ciutat de Sebastòpol. En el que ara ja podem anomenar com la Primera Guerra d’Ucraïna, quan Rússia s’annexiona la península de Crimea. En resposta a aquella ocupació, la Unió Europea sanciona Rússia. La reacció del Kremlin és vetar les importacions de fruites i hortalisses que compraven a Europa. És el mes d’agost del 2014. Els préssecs del Segrià es queden, de sobte, sense el que s’havia convertit en el seu primer client.
Els préssecs s’amunteguen. Arriba la sobreproducció. Els del Segrià no saben què fer amb tanta fruita. La solució a què recorren és abaixar els preus per buscar mercats alternatius. Els troben a Alemanya, a França... Però han de vendre els préssecs tan barats que comença a ser difícil guanyar diners amb aquells preus. El seu poder de negociació es ressent i els grans grups de la distribució els torcen el braç. És el principi del final.
El miracle d’Alcarràs està en les famílies que van dedicar dies sense horari als camps i van passar hores mirant el cel per saber quan plouria o si havia de caure pedra; en els braços i els ronyons dels temporers que van collir tota aquella fruita. Però aquesta història no pot entendre’s sense aquell parèntesi de trenta anys que va de la desintegració de la Unió Soviètica i el final de la Guerra Freda a la invasió d’Ucraïna.
És un període de globalització enlluernadora que difon la promesa implícita que hi havia espai per a tothom. No importava qui era el fort. No importava que fossis petit. N’hi havia prou amb fer la maleta, carregar el portàtil per a les comandes i transitar per unes fronteres obertes amb cotxe o comprar un bitllet de Ryanair.
Han estat trenta anys en què Europa es va voler convèncer que la interdependència econòmica era la millor garantia per a la pau (un miratge també, ja havíem oblidat els Balcans). Els negocis, pensàvem, eren la fórmula per apaivagar els tirans.
Aquell temps, ho hem sabut aquesta setmana, ja no tornarà.
El que fa especial la història d’Alcarràs i dels fruiters de Lleida és la seva excepcionalitat. És una cultura que ha arribat viva i pletòrica al segle XXI, amb una demografia a la contra de la tendència al camp. El camp no va estar mai tan ple com a finals del segle XIX i principis del XX. A partir de llavors comença a buidar-se. Per culpa de la fil·loxera. O de manera més generalitzada, per la mecanització, lenta però
Els préssecs d’Alcarràs van garantir durant uns anys la prosperitat; la guerra de Crimea hi va posar fi
Durant un temps no ha importat si eres gran o petit; feies la maleta i sorties a buscar comandes
implacable, de l’activitat agrària, que expulsar la mà d’obra sobrant cap a les ciutats.
L’Espanya buida, la Catalunya buida, són aquests territoris. Aquest món rural ja en trànsit de desaparició, del que les últimes indústries van tancar en la dècada dels vuitanta, com també les últimes explotacions mineres. El cop final l’ha donat la decadència de les ciutats mitjanes i petites (capitals de província, capitals de comarca) que estructuraven aquests territoris amb la seva oferta de serveis. Ciutats de les que ha anat desapareixent el comerç i, significativament, també les sucursals bancàries.
Hi ha una Espanya buida que no es tornarà a omplir. I una Espanya superplena (el terme és de l’economista Joan Ribas Tur) que no deixa d’atreure més i més població. Terol i el nord de Castella es buiden. Eivissa es col·lapsa: en 40 anys ha triplicat la població. El litoral i les grans zones urbanes continuaran atraient més gent. La temptació fàcil –i impossible– és pensar que tota aquesta població i els llocs de feina han d’anar a les zones buides. No ho faran, per les lleis implacables que deixa aquesta globalització. Però aquesta és una altra guerra.