La Vanguardia (Català-1ª edició)
El Govern d’esquerres davant la guerra
La història és pura ironia: una força com Unides Podem, que ve d’una tradició antimilitarista, contra l’OTAN i recelosa del paper de potència dels EUA, forma part d’un govern que envia armes a un país en guerra amb Rússia.
Ja a finals de gener, els governs europeus, inclòs l’espanyol, sabien que l’administració Biden tenia la certesa que Putin volia envair Ucraïna, que no es tractava d’ocupar el Donbass o de desestabilitzar la zona mitjançant una guerra híbrida, sinó que la intenció era arribar amb les tropes fins a Kíiv. Els nord-americans havien alertat en públic sobre l’abast dels plans russos, però insistien amb més detall pels canals diplomàtics. No és que a la Moncloa menystinguessin aquests avisos, però sí que es deixava oberta la possibilitat –o l’esperança– que els càlculs fossin erronis. Pedro Sánchez i el ministre d’Exteriors van anar informant Unides Podem del que els arribava de fonts nordamericanes i dels preparatius de la UE, si bé la sensació no era d’urgència, de tal manera que no hi ha hagut un debat ampli al Govern espanyol sobre l’abast de la implicació d’Espanya a la guerra. Tot es va precipitar fa una setmana.
Europa es va despertar dijous, 24 de febrer, amb les notícies de l’atac rus. La reacció comunitària va ser inusitadament ràpida i contundent. I Espanya es va situar amb comoditat sota aquest paraigua. S’enviarien armes als ucraïnesos, però a través del Fons Europeu per al Suport a la Pau. Els esdeveniments se succeeixen amb velocitat i la majoria dels països del nostre entorn decideix aportar armament a Ucraïna. Les seves opinions públiques semblen més sensibilitzades cap a una amenaça que, sens dubte, perceben més propera. El Govern espanyol anuncia la tramesa de pertrets defensius, com ara armilles antibales, cascos, vehicles i material sanitari. Pesa el record de les grans manifestacions contra la guerra que, en bona mesura, van brollar també contra l’afany guerrer de José María Aznar.
Gairebé tots els partits que donen suport al Govern central són prudents en els primers compassos de la crisi. En el fons, no saben si, fins i tot estant majoritàriament de part dels ucraïnesos, la població donarà suport a una implicació decidida en una guerra.
Així que Sánchez va a l’entrevista de TVE dilluns, 28 de febrer, quatre dies després de l’inici de les hostilitats, amb el missatge de la unitat. Esgrimeix la ferma unanimitat demostrada per la UE per reclamar el suport polític a Espanya, pensant no només en la participació militar, sinó també en les conseqüències econòmiques. La primera pregunta és directa: Espanya lliurarà armes als ucraïnesos? Sánchez es remet al fons europeu i, malgrat la insistència, es manté allà. El PP està ocupat en les seves pròpies baralles, però ha aconseguit colar el relat segons el qual
Sánchez es queda curt en l’ajuda a Kíiv perquè està atrapat per Unides Podem.
Al Consell de Ministres de dimarts, 1 de març, no es discuteix sobre la qüestió. Però la portaveu, Isabel Rodríguez, ja es mostra més ambigua. El mateix dia a la nit Sánchez truca a la vicepresidenta Yolanda Díaz per explicar-li la seva decisió d’enviar armes a Ucraïna i el ministre d’Exterior, José Manuel Albares, fa el mateix amb la ministra Ione Belarra, en la seva qualitat de secretària general de Podem, qui ja li manifesta la seva disconformitat.
Dimecres al Congrés, Sánchez fa l’anunci: s’enviaran armes. El problema ara és per a Unides Podem. Belarra aireja la discrepància interna en un vídeo en què assegura que la de Podem no és una posició “hippy”. Pablo Iglesias és més contundent. La divergència amenaça de desestabilitzar el Govern. Durant quant de temps és sostenible que l’Executiu mostri diferències sobre un afer tan delicat? Díaz, sense vacil·lar, surt a donar suport a Sánchez i recorda que el pacte de govern atorgava al president la política exterior. De fet, Iglesias va reconèixer en el seu moment que, com a partit menor de la coalició, assumirien carteres socials i no “ministeris d’Estat”.
Així com el PSOE ja fa temps que va pair
L’Executiu espanyol creu que hi haurà una matança de civils a Ucraïna i seria un error eludir el compromís
Dimarts a la nit, Sánchez va trucar a Díaz, i Albares, a Belarra: Espanya enviarà armes
el gripau del sí a l’OTAN, la incomoditat a UP és evident. Molts dels seus dirigents provenen del moviment del “no a la guerra”. Entre ells, bastants dels comuns, tot i que aquests s’han situat al costat de Díaz. La contradicció no és menor. La història proporciona ironies: una força política de tradició antimilitarista, contra l’OTAN i amb una retòrica que denuncia “l’imperialisme dels EUA” forma part d’un govern que envia armes a un país en guerra amb Rússia. La posició de Díaz evidencia que una part d’aquest espai polític compta amb una cultura de govern diferent de l’altra.
Sánchez sap que no pot quedar enrere en el seu compromís europeu en aquests moments crítics. Madrid acollirà la cimera de l’OTAN al juny. I el president espera culminar el seu mandat amb la presidència espanyola de la Unió. Però, a més, el Govern de Sánchez està convençut que Putin cometrà una matança de civils a Ucraïna i no pot permetre’s l’error d’haver estat mesquí en la seva ajuda. Si és així, veurem imatges terribles. Segons sondejos dels partits a l’Executiu, més d’un 65% dels espanyols donen suport a la tramesa d’armes a Ucraïna. Però el curs de la guerra i els seus efectes són indesxifrables.