La Vanguardia (Català-1ª edició)
Memòria del futur, sense nostàlgies
L’expresident del Govern espanyol que més temps es va estar a la Moncloa, Felipe González, fa 80 anys
Ja amb 80 anys acabats de fer –just ahir–, amb tres fills i vuit nets, Felipe González “no és un jubilat normal i corrent”, reconeixen en el seu entorn. Més aviat al contrari. L’expresident del Govern i exsecretari general del PSOE és “superactiu”. De fet, amb prou feines dona l’abast per complir amb una intensa agenda, de trobades, conferències, invitacions i viatges, a què no renuncia.
I continua fumant aquells cigars amb què apareixia, en les imatges de la transició política, en el seu propi escó del Congrés al costat d’Alfonso Guerra, o en una animada xerrada amb Adolfo Suárez o amb Manuel Fraga. “Sembla que això no es deixa mai, com la política”.
Després de 14 anys al capdavant del govern d’Espanya –és el president que més temps es va estar a la Moncloa– Felipe González (Sevilla, 1942) va assumir el “compromís personal” de no tornar a exercir mai un càrrec institucional. I això que d’ofertes explícites o suggeriments indirectes, no n’hi van faltar, des de la presidència del Consell Europeu fins a la secretaria general de l’ONU. Fins i tot una hipotètica candidatura electoral a l’alcaldia de Madrid. “No, no i no”, va descartar sempre.
Retirat de la primera línia política d’ençà que va sortir de la Moncloa el 1996 i l’any següent va donar el relleu en el PSOE a Joaquín Almunia, per bé que encara va ser elegit diputat al Congrés per Sevilla l’any 2000, González no va abandonar mai, en canvi, la seva vocació per la “política no representativa”. “Aquesta te l’emportes posada fins a la tomba”, afirmen els que té a prop seu.
Bona part de la seva activitat diària ara se centra en la seva fundació homònima, constituïda l’any 2013, on protagonitza una sèrie en què aborda qüestions d’actualitat sota el significatiu títol de Memòria de futur. A Felipe González, segons els qui té més a prop, no li interessa el més mínim recrear-se en el passat, ni quedar encallat en la nostàlgia, sinó afrontar els reptes urgents del present i, sobretot, del futur.
La seva fundació està posant a disposició dels ciutadans des de fa anys un ingent arxiu, amb documents, cartes, manuscrits i fotografies de González d’ençà que, el 1974, va agafar el control del PSOE al congrés de Suresnes, i d’ençà que va arribar a la presidència del Govern el 1982. Però ell mateix no perd temps revisant la seva antiga correspondència amb Helmut Kohl, François Mitterrand, Olof Palme, Fidel Castro o Joan Pau II, entre molts d’altres. Vol que el seu llegat i els seus papers siguin accessibles per a tothom, però no s’entreté amb el passat. El present i el futur no poden esperar, i ara per exemple està tan preocupat per la guerra a Ucraïna –un conflicte enfront del qual Pedro Sánchez va obtenir el seu parer i reflexions el cap de setmana passat–
com obsessionat per la crisi de la democràcia o pels incendis forestals que castiguen des de Portugal fins a Califòrnia.
No tant com abans, però González continua viatjant molt. Per Europa i Amèrica Llatina, sobretot. Tot i que si ell mateix advertia que “travessava l’Atlàntic” dues vegades al mes, després de la pandèmia es va reduir a una vegada cada dos mesos. Per exemple, el febrer passat va anar a la República Dominicana, on el seu president, Luis Abinader, li va concedir la nacionalitat d’aquest país caribeny.
Gairebé tots els líders i dirigents polítics llatinoamericans que visiten Espanya, a més, li reclamen una trobada. El gener González va rebre així el colombià Gustavo Petro, que el va definir com “el gran arquitecte de la transició cap a la democràcia a Espanya”.
L’expresident té mitja dotzena de llibres publicats i malgrat que sempre va descartar la idea d’escriure les seves memòries, en el seu entorn revelen la primícia: “Ara s’ho està pensant”. Potser ha arribat el moment.
Ara Felipe González viu a cavall de Madrid i la seva casa d’Extremadura, amb la seva segona dona, Mar García Vaquero.
L’excap de l’Executiu ara es planteja escriure les seves memòries, malgrat que sempre ho havia descartat
I, segons la gent més pròxima a ell, li continua agradant molt “treballar amb les mans”. Així, dissenya i elabora joies, escultures, mobles amb fusta d’olivera i... els seus famosos bonsais, com els que encara avui dia decoren la Moncloa. ●