El “roig” que adora la dreta

És un gran d’Espanya sense títol nobiliari. És l’últim mite viu de la transició. És el fundador de la nova socialdemocràcia. És un dels modernitzadors d’Espanya. Va ser el gran renovador del teixit industrial. Pertany al selecte grup dels grans europeistes. Va ser, amb Santiago Carrillo i altres líders, el representant de l’esquerra perseguida que va fer possible la reconciliació. I va ser el primer president socialista de la monarquia. Es pot afirmar que el pragmatisme de Felipe González, Alfonso Guerra i altres dirigents del PSOE va ser el que va consolidar el sistema monàrquic en aquest país.

Va arribar al poder amb una frase. Quan José Oneto li va preguntar a la televisió què era el canvi, González va respondre: “que el país funcioni”. Així resumia el seu projecte de govern, sense proclames ideològiques. I amb aquesta senzillesa programàtica va tenir lloc el més enlluernador procés d’adhesió a una persona en democràcia: 10 milions de vots (48%) i 202 escons. Tot fruit de la seva seducció, de la claredat del seu missatge, de la confiança que va guanyar anant despatx a despatx dels poders fàctics de llavors i de la necessitat social de canvi.

El seu primer èxit va ser una fotografia del Dia de la Immaculada (8 de desembre) del 1982, tot just després d’assumir la presidència del govern. Havia passat menys d’un any i mig del cop d’Estat. Espanya venia de segles d’espadons que s’imposaven al poder civil. En aquesta foto, hi havia Felipe González presidint una desfilada militar. L’Exèrcit de Terra saludava un governant socialista i civil. Allà s’acabava, gràficament, el colpisme a Espanya.

Després van venir accions sorprenents, com ara convertir l’“OTAN, d’entrada, no” en ratificació popular a favor de l’Alianza; les transformacions legals, el símbol de les quals potser sigui l’avortament; el desenvolupament de l’Estat autonòmic, que continua sense estar tancat quatre presidents després; la reconversió industrial, autèntic desafiament als poders econòmics i sindicals; la glòria del 92, amb l’AVE, la Barcelona Olímpica i l’efímera abraçada de Catalunya a la família Borbó, i la culminació del somni de moltes generacions d’espanyols: Espanya, membre de ple

Quan Oneto li va preguntar a la tele què era el canvi, ell va respondre: “Que el país funcioni”

dret de les institucions europees.

Van ser catorze anys de govern intensos, de polítiques molt avançades i frens conservadors; de terrorisme que va continuar matant i ombres de guerra bruta que González no va acabar d’aclarir de manera eficaç; de taques de corrupció (Filesa) que van enfosquir el seu mandat. Notes molt feridores a la premsa de l’època. Avui, almenys abans de Feijóo, seria el polític més votat per la dreta, perquè la dreta el recorda amb nostàlgia. Potser és perquè va ser un home de concòrdia; potser és perquè no va agitar la memòria històrica; potser perquè va governar bé; potser perquè es va complir el “després de mi, vindrà qui em farà bo”.