Felipe i el Sr. González

Em submergeixo en la correspondència de Felipe González del seu arxiu obert al públic –una magnífica tasca de la seva fundació–, i anoto les expressions de dubte en les seves cartes: “No en tinc ni idea”, o “sense ser cap expert...”. La raó absoluta quedava fora de l’exercici d’un governant tan carismàtic com ambiciós, radicalment socialdemòcrata, que no va ser mai un revolucionari però va aconseguir que Espanya entrés en la modernitat i deixés de ser un punt entre exòtic i provincià al mapa d’Europa. M’aturo en la seva correspondència creuada amb Fidel Castro. Hi ha cartes enviades el 93, just quan aterrava clandestinament a Barcelona una diàspora d’intel·lectuals cubans que fugien del terror d’un Estat paranoic i criminal. Felipe tractava amb gran familiaritat Castro, fins i tot sent conscient dels curtcircuits de la “revolució”. I escriu un soliloqui al dictador en què l’alerta que el seu entorn no li diu el que pensa de debò. Remata la seva pedagogia amb l’exemple d’un Churchill que va guanyar la guerra però, per no saber escoltar, va perdre les eleccions. La carta no es va enviar mai.

Repasso les patilles de Felipe, són illes en si mateixes, sempre espesses, ara nívies, pròpies del seductor poderós que encara exerceix d’oracle, o –segons diuen els zetes– d’un senyor instal·lat al segle XX. Fa temps que va canviar la pana pel caixmir. I poc en queda dels ressons rumbers d’aquelles partides de billar amb Marie Brizard a la Bodeguilla –on es van forjar tantes idees de progrés com serials de corrupció– més enllà de la volença pels consells d’administració. El Sr. González va deixar enrere Felipe, convertit en mite, i, transcendint completament la cosificació del gerro xinès, avui aconsella, critica, renya o acolloneix: “No consentiré que ningú em faci callar”, li va respondre a Adriana Lastra quan li va recordar que era el torn d’una altra generació.

Amb la seva llengua esmolada i el seu gran olfacte polític, encarna aquell vell adagi: radical als 20, progre als 40, liberal als 60 i molt conservador als seus flamants 80. González ha escenificat amb mestria el seu menyspreu envers els líders del partit, a qui ha acusat de cabdillisme abans de lamentar haver-se quedat orfe de representació. Però, va voler alguna vegada tenir successors? Recordem Borrell, o la crueltat amb què va tractar Zapatero, i el seu menyspreu a Sánchez, una seqüència que resumeix el tarannà d’un home que ha

L’expresident ha escenificat amb mestria el seu menyspreu envers els líders del partit

volgut obstruir els nous lideratges, i que només sembla que sent l’eco de la seva pròpia veu. Quan li vaig demanar una entrevista per al meu llibre sobre Carme Chacón, el seu secretari em va dir que no li agrada participar en llibres –tot i que acaba de fer-ho en la biografia de Rubalcaba–; “però, tractant-se de Chacón...” afegia. Poc temps després arribava la negativa: el president estava saturat de peticions, més centrat en el futur que en el passat. Renoi! Però si el lema de la seva fundació és “aprendre del passat, aportar al futur”.

El seu amor per als bonsais pot ser que sigui una de les seves millors versions: arbres que no creixen, però que escolten.