La Vanguardia (Català-1ª edició)
Les primeres de l’hemicicle
L’experiència de quatre dones pioneres al Congrés, al Parlament, a l’Eurocambra i a la Generalitat
La metàfora de la piràmide encara il·lustra el repartiment del poder, però la meitat femenina de la població escala cap al vèrtex sense treva. És qüestió de temps que hi hagi més dones als principals càrrecs institucionals perquè la cursa que va començar a Espanya fa quatre dècades no té marxa enrere. El patriarcat cedeix terreny als parlaments, gràcies a les quotes de la llei d’Igualtat, i l’augment de la presència femenina canvia la política i la societat.
És un panorama molt diferent del que es van trobar les dones que feien política al final de la dictadura, als partits, als sindicats i als moviments veïnals. Elles hi eren, però tenien poc accés als càrrecs dirigents i les llistes electorals. Així ho expliquen quatre d’aquestes pioneres que es van estrenar a les institucions amb la democràcia.
“En el moviment veïnal, les dones assistien a les assemblees i manifestacions però a l’hora de sopar se n’anaven a casa i els marits, que acabaven d’arribar, prenien les decisions”, detalla Eulàlia Vintró (Barcelona, 1945). Va ser diputada del Congrés de la primera legislatura (1979-1982), gràcies a les quotes que regien al PSUC. “Als primers llocs de les llistes hi havia d’haver un jove, una dona i un sindicalista, aquest acord entre dirigents i militants es respectava, i així vaig accedir al Congrés”, explica. De 350 escons, hi havia 24 dones.
“La majoria de les que estàvem allà érem solteres o casades sense fills perquè la responsabilitat dels homes en la tasca familiar era pràcticament nul·la”, destaca
Vintró, que assegura que totes elles van tenir un paper important, per la seva formació. Els anys següents va ser regidora a Barcelona (1983-1999), i diputada al Parlament (1984-1987).
Per Rosa Barenys (Barcelona, 1938), la militància socialista i a la UGT va anar en paral·lel a la tasca com a treballadora social, al Camp de la Bota, un barri de barraques, i a Santa Coloma, on va ser regidora des del 1979. També va ser diputada del Parlament des de la primera legislatura, que va arrencar el 1980. De 135, 8 eren dones.
El germen del feminisme d’aquells anys cal buscar-lo en actes com les Jornades Catalanes de la Dona, celebrades el 1976 al paranimf de la Universitat de Barcelona. “Ens vam reunir dones de totes les tendències per reivindicar drets i un paper en la política”, destaca Barenys.
Eren altres temps. A la primera legislatura (1980-1984), la diputada del PSUC Dolors Calvet li va parar els peus al president del Parlament, Heribert Barrera, que li va dir ‘senyoreta’. “O tots senyoretes i senyorets, o tots senyores i senyors”, li va dir. No es va repetir.
Barenys va ser diputada fins al 1999 i destaca els canvis al Parlament, per la feminització: “Amb més dones, les opinions i temes a debat són diferents, i hi ha mesures per afavorir la conciliació”. Ella no va tenir fills, però es va cuidar dels més grans de la família. “La cura ha estat sempre una funció femenina, amb excepcions, i aquí hi ha un forat on el patriarcat domina”, assegura.
Concepció Ferrer (Ripoll, 1938) també va estrenar el Parlament. Va ser vicepresidenta a la primera legislatura i diputada fins al 1987. Sent universitària, va participar en la primera Assemblea Lliure d’Estudiants, el 1957, una tancada que va acabar amb els estudiants detinguts o sancionats. Va reprendre l’activitat política ja en democràcia.
Es va afiliar a Unió pel seu europeisme, explica. I el 1987 se’n va anar al Parlament Europeu, a la primera legislatura amb presència espanyola. Hi va ser fins al 2004. “Potser les dones hem de demostrar que valem més, potser també hi ha una mica d’inseguretat. Quan repasso els meus papers de diputada, veig que vaig treballar molt, no sé per què tant, a part que en gaudia, potser en part era per demostrar la meva capacitat, tot i que era tot subjectiu”, diu. Amb cinc fills, va poder fer carrera política pel suport familiar.
I si hi va haver regidores i diputades des de la primera legislatura, la presència de dones al govern es va fer esperar. A la Generalitat, la primera va ser Maria Eugènia Cuenca (Calatayud, 1947). El 1974 va ser al grup fundador de Convergència i sent diputada al Congrés Jordi Pujol la va cridar el 1992 per ser consellera de Governació, cartera en què va incorporar, juntament amb la funció pública, la protecció civil i les noves competències de seguretat. “Era professora de Dret Administratiu. No sabia massa de Mossos, però em vaig preparar”, apunta.
No va ser conscient de l’expectació que va despertar el seu nomenament, però una anècdota revela les mirades sobre ella. “Pujol em va dir que algú m’havia vist en una entrevista a la tele i li havien dit que semblava intel·ligent, però duia les ungles vermelles. Els semblava poc prudent. Li vaig dir: ‘Miri, president, em vaig posar mitges fosques perquè no diguessin que ensenyava les cames, però en les ungles no hi vaig caure’”.
La seva experiència no va ser plàcida. El 1994 va tenir un any calamitós d’incendis, amb quatre bombers morts, a què es van afegir inundacions i un atemptat d’ETA. “Va ser una persecució, amb els incendis vaig patir assetjament sistemàtic, allà hi va haver una mica de masclisme, va ser terrible”, recorda. Va haver de dimitir el febrer del 1995. ●