Camins de fang

Una altra vegada la guerra. Una altra vegada bombardejos i cadàvers i tancs en una part d’Europa. Com quan es va desmembrar Iugoslàvia, no fa tant de temps. I un altre cop la sensació d’inversemblança, d’irrealitat... No pot estar passant, no hauria d’estar passant...

Som diverses generacions d’europeus que hem viscut en l’excepció de la pau, que vam néixer després de les últimes matances generalitzades. La nostra Guerra Civil, filla d’altres tantes guerres civils, la Segona Guerra Mundial, que en realitat va ser filla de la primera, la Gran Guerra europea, engendrada al seu torn per la francoprussiana, hereves de les guerres napoleòniques, de la guerra dels Trenta Anys, de la guerra dels Cent Anys. Europa, aquest refugi de la civilització, aquest suposat balneari, aquest geriàtric, aquest museu, s’ha construït en una guerra pràcticament permanent de nació contra nació, veí contra veí. Una llarga història de sang i mort que crèiem, ingènuament, extingida.

En aquesta última setmana hem tornat a veure cossos calcinats, trinxeres cavades als carrers del que eren ciutats pacífiques que aspiraven a la prosperitat, civils intentant aturar amb les mans els blindats d’uns soldats que parlen la mateixa llengua que molts dels que se’ls oposen. I sempre la religió –quin silenci eixordador, més enllà de proclames tòpiques buides, el del Vaticà! Quin espant el patriarca ortodox rus abandonant els seus germans de fe a Ucraïna!– o la llengua o la bandera o la frontera mal definida o els diners o el culte a algun líder, al sàtrapa que sigui. Quin afany d’esborrar la humanitat de l’altre! I quanta depravació i horror en la guerra, amb el seguici fúnebre d’assassinats, tortures, violacions! I malgrat tot, també la generositat i la valentia, l’heroisme. El teatre extrem i absurd de les contradiccions de l’existència. El camí equivocat, però també irremissiblement humà.

Thomas Gray va ser un poeta britànic del XVIII. Va estudiar a Eton per la caritat del seu oncle matern i va fer classes d’història a

Cambridge. Venia d’una família infeliç, uns pares que van engendrar sense massa amor dotze fills. Gray es va ordenar i va ser un erudit reconegut. També un dels poetes de cementiri, capaç de dedicar-li una oda a la mort del gat favorit de Walpole, potser el seu únic poema realment humorístic. La guerra, per ell, va ser part de la seva formació clàssica. Malgrat això, en el seu poema més conegut, Elegy written in a country churchyard, la va encertar amb aquell vers que diu que els camins de glòria no condueixen sinó a la tomba: “The paths of glory lead but to the grave”.

Camins de glòria. Molts anys després de la mort de Gray, un pintor va fer servir el seu vers per titular un quadre on jauen dos soldats britànics de la Primera Guerra Mundial. Són morts, esclar. Ajaguts sobre el fang i al costat del filat als seus camins de glòria, els mateixos que novament anys després li servirien a Kubrick per titular la seva pel·lícula amb Kirk Douglas.

El pintor era C.R.W. Nevinson, Christopher Nevinson, que havia estat elegit pel Ministeri d’Informació com a pintor oficial i que després va ser censurat per retratar el que va veure al front. Bona part de la seva obra d’aquells anys és a l’Imperial War Museum i és especialment impressionant La collita de la batalla ( The harvest of battle). Va acabar sent un pintor alhora modern –vorticisme i cubisme– i acadèmic. Es va acomodar. Va sobreviure.

Estem fets de fang mortal. ●

Quin afany d’esborrar la humanitat de l’altre! I quanta depravació i horror en la guerra!