Maleïts miralls

Mirar-se al mirall no sempre és veure’s una mateixa. Entres en una botiga i no sé quina mena de miralls i llum hi ha als emprovadors que totes les peces et queden d’allò més bé i es reflecteix la teva imatge fina i esvelta, però vas al gimnàs i així que aixeques la vista et veus a tu mateixa amb les molles en caiguda lliure. Uns et milloren i d’altres t’empitjoren.

Deu tenir la seva lògica, si fos al revés no et compraries roba al veure’t com un espantall, i al temple de l’exercici et marxarien les ganes de suar la samarreta al contemplar el teu tipet com una deessa de les màquines de musculació. De petita anava al Tibidabo, on hi havia una sala de miralls que deformaven la realitat i em feia molta gràcia, però ara la meva vida consisteix a buscar miralls que em retornin la millor imatge de mi mateixa i passar de llarg dels que només veuen els meus defectes.

Per això és imprescindible, també, relacionar-se en la vida amb persones que, lluny de retornar-te una versió penosa de la teva existència, siguin com els miralls de les botigues de luxe que, a més d’estilitzar-te, no només t’ofereixen la imatge frontal sinó que, amb dos plafons laterals ubicats en angle, et permeten veure com t’està la roba de costat i pel darrere. Això és el que han de fer els amics: veure’t per complet i avisar-te si algú te la vol fotre per l’esquena.

El pitjor, però, són els miralls ubicats als ascensors. Surts de casa tota mudada, hores després tornes després d’una vetllada moguda i, de sobte, t’han caigut els anys o els has perdut pel camí. I ja no t’explico quan totes les parets de l’elevador són de mirall i la teva imatge es multiplica com si fossis a Ciutadà Kane.

I no parlem d’aquells miralls d’augment als banys que si bé t’ajuden a trobar i arrencar-te aquells pelets, ja blancs, que et volen colonitzar el mentó, reflecteixen també (i tan malament) l’estat en què t’han quedat les galtes i les parpelles. Maleïts aquells miralls, testimonis immisericordiosos de la decadència. ●