Hora d’ajudar Putin

Com que Putin ha demostrat estar tan trasbalsat que va bombardejar el reactor nuclear més gran d’Europa, cal prendre’s seriosament la seva amenaça de llançar-se a una tercera guerra mundial. Els que defensem la democràcia ens hem despatxat de gust contra el Kremlinator, però com que el que està en joc de sobte és la continuïtat de la vida humana al planeta Terra, toca aparcar el delit de la indignació moral i pensar amb sang freda.

Hi ha dos camins que estan examinant els governants dels països democràtics, uns camins aparentment oposats que podrien convergir. Un, intentar precipitar una revolta russa contra Putin. Dos, ajudarlo a buscar el que el seu fràgil ego interpretaria com una sortida digna a l’embolic en què s’ha ficat.

Putin no pot guanyar, si guanyar es defineix com la conquesta d’Ucraïna. Suposant que li quedi una mica de racionalitat, ho ha de saber. Ucraïna es convertiria per a Rússia en el mateix que el Vietnam i l’Iraq van ser per als Estats Units. Un pantà, un carreró tancat. Pot derrotar l’enemic, pot prendre Kíiv, pot assassinar o capturar el president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski. Però estaríem parlant de la victòria més pírrica de tots els temps.

El titella rus que reemplaçaria Zelenski seria objecte d’odi i menyspreu de l’enorme majoria dels

44 milions d’habitants d’Ucraïna, un país més gran que França. Resultaria intolerable el cost de l’ocupació militar necessària per evitar que la inevitable resistència armada –“guerrilla”, en dirien a Occident; “terrorisme”, a Moscou– doni pas a una insurrecció popular. Les sancions internacionals anirien in crescendo; l’economia russa, en picat. Rússia es convertiria, si no ho és ja, en un Estat leprós, tan aïllat com Corea del Nord.

El desenllaç més seductor és que Putin caigui, les tropes es retirin i Rússia torni a la comunitat civilitzada de nacions. S’especula molt sobre el tema. Que si hi haurà un clamor popular contra la ruïna de la guerra, que si la nomenklatura russa es rebel·larà contra el dictador. No se sap, però el que sí que està clar és que Putin tem el seu poble. El seu malson és acabar linxat, com Gaddafi: ha mirat vídeos compulsivament del seu atroç final. Per això aquesta setmana ha liquidat els pocs mitjans d’informació independents que quedaven a Rússia. Ho va aconseguir quan va proclamar que divulgar notícies que discrepessin de la versió oficial de la guerra comportaria quinze anys de presó.

El que a Putin li costarà d’amagar és el plor de les mares davant la desfilada de taüts russos que arribaran del front ucraïnès. La situació és volàtil i no es pot descartar res. Avui tot indica, però, que apostar pel camí u, el de la segona revolució russa, és el que en anglès en diuen wishful thinking: creure que el que un desitja que passi passarà.

El camí dos és el de la pastanaga darrere del pal. Consumeix les ments dels amos als Estats Units, Europa i, possiblement, la Xina. ¿Hi ha un premi prou desitjable perquè a canvi Putin retirés les seves tropes i permetés que Ucraïna continuï sent un país sobirà? Una opció que s’està considerant a les capitals d’alguns dels trenta països de l’OTAN és proposar que Ucraïna cedeixi la independència a la regió contestada del Donbass, a l’est del país, de Crimea, ja en mans russes al sud, més un estret corredor que els unís tots dos al llarg del mar d’Azov. Tot aquest territori es convertiria en un protectorat rus de facto.

Si Putin dubtés, l’eficàcia del camí u el podria convèncer. Aquí és on convergiria amb el camí dos. La pressió internacional més la pressió interna serien difícils de resistir. I més si es prometés aixecar les sancions i s’arribés a un acord segons el qual Ucraïna renunciés a demanar accés a la bèstia negra de Putin, l’OTAN.

El problema és que seria una proposta gens fàcil de vendre a Zelenski i al poble ucraïnès. Putin té el seu orgull; ells també, i s’hi afegeix la rancúnia pel preu en destrucció i mort que els russos han ocasionat. Zelenski ja demana que es jutgi Putin per crims de guerra. Convèncer els ucraïnesos requeriria un important esforç internacional. La pastanaga en aquest cas, a més de declarar el final de la guerra, podria ser la promesa d’accés ràpid a la Unió Europea. Putin, tan paranoic com és, tan convençut que el seu país viu sota l’amenaça permanent del malèvol Occident, hi objectaria. Aquí és on la Xina podria entrar en joc.

La Xina va firmar una aliança amb Rússia just abans de la invasió, és dels pocs països que no han condemnat Putin i ningú no la pot acusar de pertànyer al bàndol de l’OTAN. La poderosa economia xinesa ofereix gairebé l’única sortida comercial que li queda a Rússia. Xi Jinping pot collar Putin. Voldrà fer-ho? Potser sí. El que li interessa a la Xina més que qualsevol altra cosa és vendre els seus productes. Un món inestable no li convé.

També hi ha motius per pensar que Putin estaria receptiu al pla DonbassCrimea. Aquesta és la zona general on ha concentrat les ofensives més letals i les seves millors tropes. El fet d’haver dictat que els mitjans russos es refereixin a la invasió no com a invasió, ia la guerra no com a guerra sinó com a operació especial, li permet l’oportunitat de vendre a la seva gent una conquesta parcial de territori ucraïnès com un triomf. El propòsit de l’operació no ha estat mai usurpar la totalitat d’Ucraïna, diria.

Potser aquest embrió de pla resulti ser una quimera. Potser es troba una altra fórmula que permeti pensar tant a Putin com a Zelenski que hi han sortit guanyant. El que està clar és que la diplomàcia i la negociació són una necessitat urgent. L’alternativa és més carnisseria a curt termini, o una guerra molt més llarga del que Putin havia anticipat, o la caiguda de Kíiv seguida d’una guerra de guerrilles de durada indefinida. En els tres casos sempre batega la possibilitat d’una escalada imprevista. L’escenari catastròfic, encara que avui no ho vegin així els ucraïnesos, seria que Rússia implosionés, que Putin se sentís arraconat, que se li aparegués el fantasma de Gaddafi i que abans de caure premés el botó nuclear. Gent que coneix Putin no descarta la possibilitat. Que els amos de la Terra ens protegeixin. ●

El desenllaç més seductor és que Putin caigui i Rússia torni a la comunitat civilitzada de nacions

La fórmula és la que permeti pensar tant a Putin com a Zelenski que hi han sortit guanyant

BaIOL MALET