Buròcrates de la pedagogia

El millor que es pot dir de l’esborrany i dels annexos del decret d’ordenació de l’educació de la Generalitat és que la seva lectura resulta entretinguda i també pràctica. Amb una inversió raonable de temps un es fa el càrrec de seguida de la sort que tindran fills, nets, nebots i la prole del veí acudint a l’escola a partir d’ara, per ser formats com a portaestendards de la ciutadania exemplar i compromesa amb tots els tòpics de l’agenda política del present.

Les famílies podran –per fi– alliberar-se de la molesta tasca d’educar, només que a canvi hauran de fer-se càrrec d’ensenyar. Ho ha resumit el filòsof i pedagog Gregorio

Luri, que des de fa temps planta cara des del gremi mateix a l’exèrcit de companys de la vacuïtat: “Abans la família s’encarregava d’allò moral i l’escola d’allò intel·lectual (a grans trets). Avui l’escola vol fer-se càrrec de les coses morals, així que si les famílies no fan el mateix amb les intel·lectuals...”.

Apuntades les coses bones, poques, ressenyem també les dolentes. S’intueix que els redactors de l’esborrany han trepitjat poc les aules com a ensenyants i que tenen en baixa consideració els docents, que veuen com a operaris que han de seguir carregoses instruccions per manufacturar ments. També s’entreveu que pels set cervells dirigents de l’educació, la naturalesa pròpia dels nens és una qüestió menor, en comparació amb les tones d’òxid ideològic que acumulen. Tant de rovell ens arriba, això sí, embolcallat amb la brillantor del paper regal de la modernitat.

Totes aquestes qüestions no han impedit mai als sindicats de la cosa agafar el son. La progressiva devaluació de la capacitat de comprensió lectora de l’alumnat, per exemple, mai no ha provocat ni provocarà una vaga. La capacitat d’arremolinar-se dels sindicats queda reservada, i és necessari apuntar que és normal que així sigui, a la lesió dels drets i els costums laborals dels seus afiliats. N’hi ha hagut prou que el Govern avancés una setmana l’inici del curs vinent –obligant els docents a deixar-ho tot preparat al juliol, que fins ara era a la pràctica un mes vocacional– perquè es convoquin cinc dies d’aturada.

La narrativa, han de saber-ho els mestres, està escrita: per molt que les centrals sindicals hagin afegit arguments per justificar la vaga, els costarà molt convèncer els conciutadans que en realitat estan disposats a suportar-ho tot menys treballar durant el mes de juliol.

Per als que vegin aquest paràgraf com una falta de respecte al professorat, s’ha d’apuntar que un està disposat a sumar-se a totes les manifestacions que convoquin en defensa del més sagrat de la seva professió: que deixin de tocar-los els nassos i que puguin fer amb naturalitat –i el millor que pugui cadascú– la seva feina d’ensenyant perquè els nens aprenguin. Amb recursos, amb més exigències per exigir a la professió per millorar el prestigi social del col·lectiu i amb tantes altres qüestions sobre les quals tenen raó i no poca. Però convocar cinc dies de vaga perquè el curs s’avança una setmana no mereix cap solidaritat.

La poca empatia del conseller d’Educació, Josep Gonzàlez-Cambray, a l’hora d’anunciar amb precipitació i sense consultar als interessats els canvis en el calendari tampoc no justifica una reacció tan extemporània. Gonzàlez-Cambray ho té difícil. Si és cert que alguna cosa té l’aigua quan se la beneeix, alguna cosa no deu haver fet del tot bé el conseller si en tan poc temps ha aconseguit que la majoria dels seus interlocutors –no només els sindicats– li retirin el mínim de confiança sense la qual és impossible dirigir amb èxit les polítiques educatives. El conseller sortirà malferit d’aquesta batalla.

No s’entén la precipitació. O més aviat sí. Perquè el dia que Pere Aragonès va anunciar la mesura, amb el conseller al costat, va semblar que l’avançament del curs equivalia a una segona revolució francesa. Se’ns va explicar que era una mesura de justícia social, equitativa, feminista, sostenible, amb perspectiva de gènere i molt progressista. Quasi tant com, tornant al principi, el nou currículum. Vist així resulta comprensible que la revolució no pogués esperar ni un minut.

Massa inflació de politiqueria per part d’uns i massa soroll en la resposta per part dels altres. L’escola té molts problemes. El principal, que els mestres puguin seguir sent-ho i no els fem fer altres coses que no els pertoquen. Convindria donar vacances eternes als buròcrates de la pedagogia. Comencem per aquí. ●

Massa inflació de politiqueria per part d’uns i massa soroll en la resposta per part dels altres

MANÉ ESPINOSA