Passejant amb l’ego

Tractar l’assumpte de l’ego és un atreviment delicat. I escabrós. Resultarà que darrere de grans desgràcies, guerres i molts imprevistos individuals, socials, locals o globals s’amaga la llarga llengua pestilent del drac egòlatra, de l’individu que el seu màxim interès està en si mateix, aquest algú que no reconeixerà mai que ell és el resultat d’un malentès. D’un mal acabat en la confecció de l’ésser humà. Encara que el fatu no ho arribi a reconèixer mai, més que els diners i l’amor el que li interessa és la seva autoestima sense brida: l’ego. De cert, l’egòlatra és un onanista del que és seu. Probablement sense tant vanitós per lliure, el món seria un lloc més suportable, sense tantes dones i homes bojos d’amor per si mateixos.

I com a ésser viu, a l’ego cal alimentar-lo, treure’l a passejar, adular-lo com una mascota més; deixar que es relacioni amb d’altres encara que això pugui tenir conseqüències d’alt voltatge. El propietari de l’ego vol estar sempre a l’aparador. Exercir de paó. El mirall és el seu còmplice. Els egos excitats són perillosíssims. Per cert: gairebé cap ego no és honorable, perquè intenta exercir el seu poder sobre els altres.

El bípede arrogant, altiu, aquest que camina amb l’ego rebentant-li les costures i amb els seus trastos de presumir; amb la mirada ni curta ni llarga, intermèdia… indiferent, és un ésser vulnerable a l’afalac, a la mentida interessada, a la llagoteria. Encara que esquitxar els altres amb l’ego de vegades té un agraït retorn social: “Mira que segur que està”. La munió d’insegurs i dubtosos –que som gairebé tots– tendeix a seguir egòlatres presumits i fanfarrons. Mirin la nòmina de polítics, tertulians, esportistes –homes i dones– que treuen partit de les seves no dissimulades ínfules. Lluita d’egos seria un bon títol per a una crònica parlamentària. O per a una sèrie veneçolana. O per a una reedició d’Els capritxos de Goya. De tendres presumits tipus “collons, que guapo que soc” als egos assassins i prehumans com el de Putin.

La nòmina d’egòlatres dels quals la història ha patit les conseqüències produeix, com deien els antics, horror, terror i pànic. Un diàleg a soles amb el propi orgull, amb el propi ego, els deu resultar fotut. O hauria de ser-ho. ●